En temps amoïnats les modes fan molt de mal. Molt més que en temps de pau. Per exemple, quan la crisi era una mena de broma pesada, i la bonança havia convertit casa nostra en el país del totxo, molta gent es va convertir en API improvisat. Molts es van veure capaços, sense gens de vergonya, de dedicar-se a això de comprar i vendre pisos. Va ser, com tota moda, un negoci lucratiu, que va enriquir ràpidament molt d'inepte que va acabar en la més estrepitosa ruïna.

El mateix va passar quan, convertida en realitat la broma de la crisi, molts van veure en les TIC un nou món. L'augment dels cursos de formació dedicats, exclusivament, a fabricar els anomenats comunity manager com qui torra castanyes, van saturar de morralla un mercat incipient. Com sol passar amb la selecció natural de les espècies, només se'n van sortir els i les millors.

Quasi al mateix temps, de la necessitat d'estabilitat social en va sorgir un altre espècimen que va massificar ràpidament el mercat, els coachs. De tota mena. Avesats a tota matèria de l'ànima i de l'esperit humà. I prometent la cura de tots els mals de la raça, fins i tot aquells de nova identitat. Com van venir, van marxar. O més aviat es van diluir en una amalgama de confusa existència.

Per si no en tinguéssim prou amb els venedors de pisos compulsius, els gestors de comunitats exprés i amb els entrenadors de tot i de res, se'ns va oferir una nova raça d'ocupats. Els polítics independents. A casa nostra, amb l'excusa del procés, de la nova política i amb allò que el poble havia d'entrar a les institucions, ens vam dotar de tota una generació de polítics, no polítics. Sense canviar la llei electoral, ens vam fotre un tret al peu. Que les coses havien de canviar, segur. Però potser no calia que fos així. Fer entrar independents en les llistes tancades dels partits és una fal·làcia que es podia estalviar del màrqueting polític. Perquè no es pot ser independent aixoplugat sota les sigles d'un partit. I, com sol passar, l'independent, en pocs mesos, paga la quota del partit sense immutar-se. El que no canvia és l'estupidesa del consumidor. I és que les modes són molt llamineres.