Fa uns dies vaig començar a trobar rètols casolans a diferents llocs de Santa Eugènia, fets amb un full de paper i estampats amb la impressora de casa. Els indicadors improvisats, que substitueixen els que encara no han instal·lat els serveis municipals, expliquen com arribar al pont del Dimoni.
El pont es va acabar de muntar fa pocs mesos sobre el riu Güell, a uns quants metres de l'emplaçament original. L'obra del segle XIV va ser desmuntada, peça a peça, víctima de l'expansió caòtica d'una ciutat molt acostumada a desfer-se del patrimoni cultural a favor d'una modernitat provinciana. Fins que la cultura no s'ha convertit en una indústria productiva, quasi extractiva, poc cas hem fet a la desaparició d'elements patrimonials. Inclosos els no tangibles. Però l'utilitarisme dels objectes culturals com aliment de la indústria de moda ens empobreix com a societat. Més enllà d'alguns dels veïns més vells, i dels veïns joves que han volgut interessar-se, qui més d'aquesta ciutat sap dir massa res del pont del Dimoni? O de l'espoliada sala d'art Athenea? O de les restes de l'antic convent de Sant Francesc? O del conjunt urbanístic de Sant Narcís? O de l'abandonat castell de Montjuïc? O de les restes del poblat iber de Montilivi? O de les abandonades pedreres d'on han sortit la majoria de blocs que han elevat catedral, temples i casalots gòtics?
Han calgut 408.012 ? i una estúpida denúncia electoralista de Cs per acontentar els tossuts veïns de Santa Eugènia que, farts de promeses sense complir, feia anys que exigien la restitució del pont. Però aquesta tornada esperada no és encara cap restitució, si només ha servit per deixar de sentir queixes. Quan la història de tota la ciutat i de tot el seu patrimoni siguin ensenyats a les escoles de Girona, i quan per l'Ajuntament sigui prioritat que tots els gironins i gironines en tinguem un coneixement mínim, podrem presumir de Girona, sense haver de recórrer a la prostitució cultural.
