Aquesta setmana passada, preguntava a un adolescent dels grandets si coneixia la ubicació d'una plaça de Girona en concret. «Digues-li una botiga propera si li vols donar una referència», em va dir la seva mare. I no és que l'adolescent hagués acabat d'arribar al país fa un mes. No. Tota la vida l'ha viscuda a casa nostra. I la conversa va atrevir-se a proposar el nivell de coneixement d'allò que en diríem «cultura general». La resposta de l'afectat va ser previsible: «Ningú de la meva classe sabrà què dir-te, ja que no ens ho ensenyen».
Un país acostumat als continus canvis en la llei sobre educació ha de ser, necessàriament, un país abocat a un alt nivell d'ignorància en cultura general. La dictadura de Google i de les plataformes de continguts ha imposat una visió del món absenta de criteri. Molts adolescents són capaços de repetir correctament els noms dels components de qualsevol grup musical asiàtic de moda, però ignorants del camí que ens ha dut fins aquí. És greu? Sí. Molt. Provoca una distorsió mòrbida dels valors que relliguen la nostra societat. No vull ser valorat per com són mesurats els amics, els pares o els veïns d'una sèrie coreana, d'un programa de moda a la televisió americana o a un pamflet escrit a Youtube per un menor d'edat. I no podem culpar la mainada d'aquesta involució en l'art del criteri. Hem fet malbé el sistema, excusant-nos en la modernitat mal entesa. No podem carregar tota la responsabilitat a una maquinària educativa que hem permès. Els pares som els primers culpables de traspassar l'obligació de l'educació a l'àmbit escolar. Com també és cert que ser pares que ignoren el seu entorn, el nom de les coses que ens han fet ser el que som i la història que ens ha fet créixer, provoca un inevitable desinterès pel què aprenguin els nostres fills. Per això, i per altres coses, hem anat perfeccionant l'excusa de la queixa, la metadona de la irresponsabilitat.
