Sembla com si no passés res. El cicle es repeteix sense cap mena de vergonya. Des de fa pocs dies es torna a parlar de les coses que realment ens preocupen. Ja es parla dels fitxatges del Barça, dels moviments de compra i venda del Girona FC i de les opinions d'uns i d'altres arran de les noves incorporacions. Els mitjans repassen, puntualment, com cada any, les actuacions dels artistes convidats als milions de festivals de música que es fan a casa nostra cada estiu. Que si és el millor concert de la història, que si els fans han xalat amb les cançons de moda que, tot i ser marcadament masclistes, misògames i ofensives, no passa massa res, ja que la música és molt bona i fa moure els malucs. I aviat arribaran les queixes pel preu de les matrícules universitàries, les primeres crisis postvacacionals i els informes sobre l'ocupació turística de les nostres platges. Enguany, però, hem normalitzat les anomalies polítiques d'on ens toca viure. Avui quasi ningú recorda l'escàndol dels pactes polítics, o que l'Estat espanyol no té govern, o que a Catalunya, on en tenim un de ben bonic, governar és una tasca quasi oblidada. Això sí, seguim mantenint un alt nivell de compromís amb el país a través de Twitter. Mentre els piuladors d'esquerra es donen de bufetades amb els preconvergents, els postconvergents es barallen pel preu del millor tuit amb cupaires i comuns. Que la pàtria, si ha de ser virtual, necessita les millors frases enginyoses. Fins i tot m'expliquen que, en un acte d'insubmissió sense límits, alguns patriotes han deixat de beure cervesa belga per tot el que ha passat a la Diputació de Barcelona. Som un poble de valents. Ens conformem amb ben poc per seguir fent revolucions de baix cost: uns quants empresonats, quatre dissidents a l'exili i molta parafernàlia verbal. Quan vols passar per àguila, essent només un paó de plomes vistoses, corres el perill de ser carnassa pels voltors. I així ens va. Com sempre. Com cada any.
