Quan sembla que l'esperpent amb el tema dels pactes postelectorals havia tocat sostre, ens regalen un nou episodi per emmarcar amb el cas de la Diputació de Barcelona. A Girona, els números i els vassallatges eterns van resoldre el tema Diputació amb certa celeritat. Però arreu del país, les receptes que donaran governabilitat a molts ajuntaments seran difícils de pair. I moltes estan sentenciades a ser regurgitades per la realitat del dia a dia, un cop empassades per una ciutadania desconcertada.

A Girona la setmana ha ofert algunes respostes que, filtrades per com han anat les campanyes, ni s'entenen ni es poden defensar més enllà dels interessos del moment. La negociació del cartipàs municipal no és més que un eufemisme per dir que s'està negociant la quantitat d'assessors, càrrecs de confiança, és a dir, gent del partit, que podran formar part del núvol municipalista.

Siguin de govern o de l'oposició. I això vol dir, també, la quantitat de calerons que cada formació podrà tocar per pagar sous, despeses vàries i, novament, suports de la gent que viu del partit. Resumint-ho de forma barroera, a hores d'ara, totes, absolutament totes les negociacions que s'estan fent, que s'han fet i que queden per fer, no tenen res a veure amb el que vam votar.

L'ordre dels esdeveniments és, primer el partit i els meus, i després els votants, fins i tot els meus. I sí, és cert que tots els que defensen aquest ordre són capaços d'explicar sense immutar-se que amb aquesta eixerida estratègia estan assegurant posar en el full de ruta les seves propostes programàtiques.

Però la veritat és que de moment, els programes, molts d'ells incompatibles dins del mateix sarró, són el que menys importa. I els que hem votat seguim essent la colla de babaus de sempre que, per covardia prudent, donem la coartada temporal necessària perquè es torni a consumar el menysteniment de la maquinària dels partits.

O exigim un canvi de la llei electoral o comencem a pensar com la gent de Hong Kong.