El context social de transitar pels carrers de Girona està canviant de manera molt diferent de la que es produïa fa uns pocs anys. El canvi és signe del temps. Per tant, també és un factor de renovació inqüestionable. Girona ha superat, estadística actual, els 100.000 habitants. Carrers i voreres són testimonis d'aquesta circumstància. En parlar dels carrers es pot observar que els vehicles, cotxes i motos, que hi circulen ho fan seguint, en general, unes normes reglades de circulació. En els passos de vianants s'hi pot constatar una positiva conducta per part de la immensa majoria dels conductors, donant preferència a les persones que hi passen, tot caminant.
En les voreres, la cosa ja no presenta la mateixa positiva situació. Hauria de ser un fet normal que els vianants fossin els seus ocupadors. És evident que en són majoria, la qual cosa no vol dir que tots tinguem els mateixos costums de comportament. Val la pena d'analitzar-ne alguns d'ells. Passar per la dreta ha deixat de ser una habitud de cultura ciutadana. Com també està força estès avançar, creuant-s'hi per davant, a aquella persona que camina més a poc a poc. Els grups paral·lels que priven el pas de qui «va per feina» són un obstacle i, alhora, un motiu per haver de baixar al carrer.
Malgrat tot, no és aquest el problema. La circulació per les voreres de ginys motoritzats és un vertader perill pels transeünts. Segons edats, aquests estris poden ser més o menys perillosos per a la integritat personal. Els jovenets, nens una mica grans, solen anar en bicicleta, de la seva mida, o amb patinets i planxes. Ho fan amb un tarannà d'inconsciència pròpia de la seva edat. Els que sí són preocupants són les planxes o els patins amb motoret, que usen el jovent, nois i noies, i alguns de madurets o maduretes. Sempre hi poden haver riscos imprevisibles. El que resulta més preocupant és que no s'evitin aquells que són evidents.
Una vivència positiva. Un dia, caminant pel carrer de la Creu en direcció al carrer Barcelona, una agent cívic va fer parar un ciclista per dir-li que no podia anar per la vorera i que, si hi volia passar, ho havia de fer a peu. L'agent es parà a fer alguna gestió professional. El ciclista en veure que ella ja no el vigilava tornà a pujar a la bicicleta. Però en haver-se de parar, semàfor vermell, l'agent va poder tornar-lo avisar: postura sancionable. Desconec si cursà la denúncia pertinent. Dos comportaments totalment oposats. Un, el de l'agent, del tot correcte i respectuós, i el de l'altre, d'aprofitar-se de reiterar a fer una malifeta sense cap classe de mirament. Bé, només observant una avinença: aprofitar-se d'estar lluny de la persona responsable de vetllar pel compliment de les normes de convivència.
Els cotxes i motos de la Policia Municipal, així com els agents cívics, fan la feina que els han ordenat. No és aquest el problema, el de la seva competència professional. La figura del policia de barri o les parelles uniformades, que sempre es podien trobar pels carrers, eren una mesura dissuasiva per impedir qualsevol acte d'infracció social ciutadana. El deure bàsic de la policia és el de garantir la seguretat de les persones.
No seria possible que aquesta conjuntura de vigilància tan important l'adoptessin els partits polítics com a eina de protecció ciutadana?
Els semàfors han substituït els urbanos que tenien cura de la regularització dels encreuaments de la ciutat. Potser el plural no és el terme apropiat, ja que l'únic que hi havia a Girona era el del pont de Pedra amb el seu encreuament al carrer Nou i carrer de Santa Clara. Els que sí haurien de ser-hi, avui dia, plurals, com ho eren abans, són els guàrdies de carrer. Figura importantíssima per garantir la convivència.
A Barcelona s'ha suscitat, aquests dies abans de les eleccions, el tema de més policies, ja que la delinqüència cada dia hi té més protagonisme. A Girona no vivim aquesta conjuntura tan alarmant. Però... «val més prevenir que curar».
