Un amic historiador afirma que la humanitat viu en un cercle repetitiu continu i que seguirà rodant fins a l'aniquilació final. Ignoro si el seu apocalipsi té res a veure amb el seu caràcter de tristor contínua, o amb les altes dosis de literatura que consumeix. Però les notícies de cada dia semblen confirmar la seva teoria sobre el suïcidi circular al qual ens aboquem com a societat. El retorn a l'escena de la ultradreta europea, carregada de matisos castissos a l'Espanya que encara ens toca viure, n'és un bon exemple. Fa tres quarts de segle, la tornada del feixisme de dretes, disfressat de nacionalisme centralista i cosmopolita, va provocar milions de morts en tot el continent. Uns van ser morts per ser amos de l'alçament. D'altres ho van ser per combatre el feixisme. I molts més per ser a terra de ningú, o per ser víctimes de la indiferència. La mateixa indiferència que converteix en víctima qui ignora al botxí.

Pels carrers de la nostra ciutat corren, de moment de nit, partides de neonazis que, amb l'excusa de combatre el separatisme, atemoreixen independentistes i qui sigui susceptible de semblar-ho. La seva capacitat organitzativa és molt alta. I el seu potencial lesiu encara més. De moment, als indiferents els sembla una anècdota de mainada. I acusen els «xavals indepes» de provocar, sense comprendre que no té res a veure la nacionalitat, i que a la ultradreta no li cal provocació per actuar amb impunitat. Els «nostres» comencen a reaccionar de l'única manera esperable: organitzant-se per a la defensa. La policia, de moment, aposta per evitar complicar-se la vida. També és cert que certs sectors de la ultradreta gironina han estat profundament vinculats a entorns que han rebut certa «flexibilitat» per part de certs sectors de les forces de seguretat. Ja ho sé: maleïda mania de fer servir eufemismes. Però ja sabeu que en aquest país mai es diuen les coses pel seu nom. Fins que hi ha les primeres desgràcies. Després, quan és massa tard, només canviem el nom de la cosa.