oques vegades he hagut de fer un epíleg a una columna. Però avui cal. Explicava divendres passat la decepció que provoca la maquinària judicial quan tracta casos de violència de gènere. Observar-ho des de la primera línia és una experiència desoladora. Imagino la quantitat de persones que viuen la mateixa situació, però essent les víctimes, i francament la sensació és de desolació. Al maltractador se li encarreguen tots els atenuants: alcohol, addiccions, passat carregat de deficiències emocionals. A la víctima li omplen la motxilla de sospites: si no hi ha sang, com saben que és agressió; és una conspiració? Quin grau de provocació ha forçat?
El que passa després és pitjor. La víctima és qui ha de fer tot l'esforç. Ha d'anar a veure els serveis d'atenció psicològica de forma regular i arrossegar un aparell d'emergència amb un sistema de geolocalització que ha de fer servir en el cas que l'agressor torni a la càrrega, sota l'amenaça que, si no respon a les trucades aleatòries que li farà el servei, perd el dret de la protecció. Diuen que, tot plegat, és perquè recuperi les forces per enfrontar-se a l'agressor, nou o vell. Mentrestant, com em va passar dissabte, l'agressor passa la tarda fotent-se un gintònic darrere un altre en un conegut establiment de la Rambla gironina. Esforç zero. Compromís zero. Correcció nul·la. Per què no és l'agressor qui ha de fer tot l'esforç? Costaria el mateix, en l'àmbit econòmic i de recursos humans. Però, segurament, a escala conceptual, no. Les estadístiques parlen de com el sistema atén un cert nombre de víctimes. Però mai informen de quants agressors ha deixat fora de circulació. La tecnologia es posa al servei de les víctimes, però poques vegades al servei d'evitar que l'agressor segueixi essent un perill. Si en comptes d'un telèfon mòbil per avisar del risc, es lligués a qui ha maltractat un dispositiu de seguiment, segurament s'evitaria allò que per a la justícia és decisiu: la sang. I allò que per a les víctimes és determinant: el pànic.
