Montserrat Manén, nascuda a Barcelona i veïna de Salt des de fa 40 anys, ha dedicat la seva trajectòria a l'educació i l'acció social. Professora durant 24 anys a l'Institut Salvador Espriu (1978-2002), ara dedica part de la seva jubilació a emprendre projectes socials de la mà de Càritas Salt.

Com va acabar una mestra de Barcelona a la vila de Salt?

Després de recórrer diferents poblacions de Catalunya amb el meu marit, el 1974 vaig fer les oposicions i em van donar la plaça al Vicens Vives de Girona. Tres anys després, em van proposar anar al Salvador Espriu, que s'acabava d'inaugurar. Era l'any 1978, moment en què Salt estava annexionada a Girona. El fet que fos un institut nou, que tenia un laboratori i que al costat s'hi havien construït habitatges unifamiliars va fer que em traslladés a la vila juntament amb el meu marit i els nostres quatre fills.

Un institut on va estar 24 anys.

Sí, i una època en què van passar moltes coses. Vaig viure el canvi d'ensenyament de castellà a català, moment en el qual es van haver de modificar tots els apunts i els llibres de text. També vaig viure el canvi de BUP a ESO.

S'ha sabut gestionar la diversitat educativa a Salt?

És un repte que encara tenim a mig fer. Hi ha molts llocs i entitats que treballen en aquesta direcció, però encara hi ha molts reptes per aconseguir. Des del seu naixement, el Salvador Espriu va agafar un paper molt important en el treball per la integració i la cohesió. La major part dels alumnes ja sabien català quan arribaven a COU. Ara bé, crec sincerament que a nivell municipal s'hauria de garantir que tots els alumnes tinguin les mateixes oportunitats. Una aposta que s'ha de fer escoltant la comunitat educativa.

Com va entrar a treballar a Càritas?

Primer com a voluntària en el servei d'acompanyament a la gent gran. Vaig fer un canvi de xip: de tractar amb joves a fer-ho amb gent gran. El 2004 vaig entrar com a secretària, moment en què es van unificar les dues Càritas que hi havia a Salt: la de la parròquia de Sant Cugat i la de Sant Jaume. I del 2007 fins al 2013 vaig ser-ne la presidenta. Quan vaig entrar de voluntària només hi havia un 3% d'immigració i quan vaig sortir-ne el 30%. Vaig viure un canvi social i de pobresa molt gran.

Va estar al capdavant de l'entitat durant la crisi econòmica.

Sí, abans que es parlés de la crisi econòmica, cap allà el 2007, des de Càritas avisàvem que les coses no anaven bé. Hi havia problemes d'hipoteca i d'atur i altres qüestions que ens alertaven que el sistema podia petar. Van ser uns anys de molta feina. I això ens va fer adonar de la necessitat de potenciar un servei centrat en la persona i en ajudar-la a promocionar-se.

Són solidaris els saltencs?

Sí, els saltencs són molt solidaris. I a més a més, quan hem sortit a explicar els nostres projectes i activitats a la vila, la gent respon. Actualment, Càritas compta amb més d'un centenar de voluntaris.

S'esperava el premi Tres de Març?

No, quan l'alcalde em va trucar per dir-m'ho li vaig dir «em deixes glaçada». Accepto aquest premi no com a nivell personal, sinó com a representant de l'acció de Càritas Salt i de la feina feta al Salvador Espriu. Si no tens un equip, una persona sola no fa res. És un premi molt compartit.