El projecte Bloom va ser una aposta amb fons públics per un projecte que es pensava segur i que en realitat va resultar en extrem arriscat. Era la moda del 3D, tots els gurus informàtics asseguraven que seria el futur, i l'Ajuntament de Girona no desitjava quedar-se enrere. Si bé el projecte era anterior a l'era Puigdemont, va ser aquest, com a alcalde, qui el va executar amb fons europeus Feder (50%), la UdG (25%) i la Diputació de Girona (25%). El cost total ascendia als 1,8 milions d'euros (1.865.801).

Com es recordarà, el Projecte Bloom estava pensat com un pol d'inversió d'empreses i s'esperava que generés guanys amb rapidesa. El 2011, el que seria el seu director, Richard Hebert, havia entrat a formar part del Bloom com a assessor. D'allí les factures de les auditories en les quals figura com a «assessor extern» i que arriben gairebé als 10.000 euros. Van ser dos, en un lapse de vint dies, durant el 2011, abans de ser nomenat director. Dada important perquè prova, més enllà del volum de les nòmines, que en el període que es va adquirir el material Richard Hebert no era el màxim responsable.

«Es compra gairebé tot el 2011», sota l'assessorament d'experts «i ho fa l'Ajuntament», assegura Hebert. Per això, comenta l'exdirector, «resulta estrany que em sol·licitin les factures i el mateix material si no vaig participar en la compra d'ells». Hebert es refereix al requeriment de la tinent d'alcalde de Promoció Econòmica i Desenvolupament Local de Girona, Glòria Plana, qui demanava a la Fundació del Parc Científic i Tecnològic que «requereixi al senyor Richard Hebert el retorn a les instal·lacions del projecte», decret i requeriment que Hebert diu desconèixer.

Segons consta en l'informe de la Comissió Mixta de Seguiment, ja com a director, Richard Herbet tenia sobre la taula quantitat de projectes amb múltiples empreses que, si bé denotaven la seva bona intenció, no van deixar de ser només això, projectes. Segons les pròpies paraules de Hebert el 2012, el benefici seria d'uns sis milions d'euros (només aquell any), suma que «anirà in crecesdo», a «mesura que corri el boca a boca». Suma que mai va arribar.

L'únic client que va tenir el Bloom, de les centenars d'empreses que segons va explicar havia contactat i estaven disposades a posar-hi, va ser l'Ajuntament de Girona, el seu únic i principal inversor. Un ajuntament que va saber ser tot alhora, el gestor i el client. I que no trobaria la manera d'amortitzar la inversió.

Molts es pregunten d'on surt el nom de Richard Hebert per liderar un projecte amb un cost tan elevat. En cap informe es fa esment de cap concurs, ni sembla que el mateix Richard Hebert sigui una figura de renom en l'època en el camp de la informàtica. El que vol dir, per a alguns sectors, que és posat a dit per simple clientelisme.

Hebert rebutja aquesta versió assegurant que es va dur a terme un degut procés de selecció, va presentar el seu currículum i va ser seleccionat entre diversos candidats. Desmenteix així les versions que era una persona propera a Puigdemont. «Jo vaig conèixer Puigdemont quan ja era director del Bloom, i sempre em va causar una bona impressió, però no vam tenir més tracte que l'institucional requerit».

«És cert que ens movíem i contactàvem amb moltes empreses, però el nostre principal client sempre va ser l'Ajuntament, que promovia el Bloom», assenyala el seu exdirector. Entre alguns d'ells, finançar part de la pel·lícula de Robert Bellsolà, «Dos a la carta», on l'Ajuntament inverteix 40.000 euros. Temps de flors, Promoció de la ciutat, MOT, transmissió d'imatges en façanes... El client més fidel, una i altra vegada, és l'Ajutament. El Bloom no atreia i la seva mort semblava anunciada.

Les auditories

Les auditories a les quals aquest diari ha pogut accedir, de l'any de 2011 en endavant, demostren una vegada més el descontrol desproporcionat que va ser el Bloom. Pel que fa a la compra de material, del qual encara no es localitza la major part del mateix, Bloom esmenta les empreses que es presenten a la licitació, totes elles per sumes elevades. No sempre l'Ajuntament tria l'opció més econòmica.

«Puc testificar que els equips que es va dir que es van comprar, tots ells, es van instal·lar a les oficines que llavors ocupàvem al Parc Científic, fins i tot es va fer un inventari detallat dels mateixos», comenta Richard Hebert, que afegeix que «les factures no són inventades». «Es tracta d'equips molt pesats, per a molts d'ells es van necessitar grues per fer-los arribar, i és impossible que hagin desaparegut com si res, sense que l'Ajuntament o el Parc Científic ho sabessin», assegura en referència a l'actual parador desconegut de la major part dels mateixos.

Una altra dada a destacar de l'auditoria és la quantitat de diners que es va gastar per a promocionar el Bloom, incloent costosos càterings de luxe. Només per a la presentació del projecte a empreses es va gastar més de deu mil euros (10.832,66) en càtering. Hebert no és l'únic assessor extern, en aquest càrrec hi figuren altres tants assessors que s'emporten sumes elevades amb un total que ascendeix a 37.000 euros.

L'auditoria revela dades significatives, alhora, sobre les compres d'equips. A una auditoria, segons experts consultats, no li cal constatar el material físic del que s'ha comprat, sinó les factures que aquesta compra va generar. En molts d'aquests casos l'auditor del Bloom es veu obligat a col·locar el: «No hi ha documentació que permeti verificar aquest punt».

És anecdòtica, alhora, la quantitat de diners invertits en consultores de comunicació, tenint en compte que Bloom era una consultora. A tot això cal sumar una cadena d'errors. En cap moment, tot i els costos de despeses de material, es va registrar el que s'havia comprat com a bé patrimonial de l'Ajuntament. Tampoc va existir en cada contractació una acta de la mesa on figurarien les empreses licitadores.

Avui en dia tot aquest material comprat, es calcula que de l'1,8 milions d'euros d'inversió, més d'un milió va ser gastat en la compra d'equips, segueix en la seva major part desaparegut. Quin va ser llavors el guany del projecte, més enllà de l'invertit per l'Ajuntament? En els informes de la Comissió Mixta de Seguiment es parla de futurs guanys sobre la base del contacte de diversitat d'empreses, però més enllà del proveïdor de guanys habitual, l'Ajuntament, no n'hi figura cap altra.

Richard Hebert reconeix que es va tractar d'«una aposta arriscada que semblava segura i que el projecte va fracassar, si bé és cert que vam aconseguir situar la ciutat de Girona com un referent». Hebert alhora vol deixar clar que desconeix el requeriment fet per l'Ajuntament i que ningú s'ha posat en contacte amb ell. «Des de que vaig deixar el projecte, fa tres anys, no he tornat a parlar amb ningú de l'Ajuntament de Girona. Tenen el meu telèfon, que és el mateix d'aquell moment, i els seria molt fàcil ubicar-me per consultar-me pel material, però aquesta consulta no s'ha efectuat».

Hebert tem ser «pedra llancívola en les pròximes eleccions municipals», utilitzant el seu nom com a cap de turc d'una despesa desproporcionada i sense massa planificació que va dur a terme l'Ajuntament, de l'era Puigdemont a l'era Madrenas. Encara que segons l'exdirector, «en tot moment l'Ajuntament es va comportar de manera transparent i correcta tant amb mi com amb el projecte i no tinc cap queixa de les seves autoritats».

El que ha passat amb el projecte Bloom, tem l'oposició, no quedarà en el no res. Quan la Comissió Europea demani que s'informi en què es va gastar aquest fons, es requerirà la seva devolució per la manca de cura del projecte, com la falta de factures i la nul·la productivitat del mateix, costant-li a l'Ajuntament una suma considerable.

En resum, al Bloom es va gastar molt en despeses que no representaven una ajuda social directa i va ser un negoci, que va sortir malament, i la factura final és més que probable que la paguin els ciutadans.