La informació que a Girona s'està construint una residència per a persones grans em dona motiu per escriure i explicar la por que el col·lectiu de persones amb discapacitat física tenim envers la política que fa la Generalitat de Catalunya a l'hora de resoldre el problema residencial. Una opció contrària del que es vol aplicar en la integració laboral.

La Generalitat veu bé que les empreses amb ànim de lucre construeixin i gestionin centres Residencials, no en la integració laboral amb el format CET (empreses amb qualificació de Centre Especial de Treball). Els CETs tenen l'obligació de tenir en plantilla un mínim del 70% dels seus treballadors amb una discapacitat reconeguda. Es pretenen eliminar les subvencions a aquelles que tinguin ànim de lucre.

Vist així, les conclusions són molt simples. Els actuals governants no apliquen cap ideologia i no tenen un criteri social respecte a això. L'única cosa que importa és no gastar ni un duro. Està clar que les prioritats són altres com el procés i els sous de la gran proliferació de polítics. No subvencionar treballadors amb discapacitat (principalment físics) i sí subvencionar polítics.

El sector social necessita molt temps per construir i gestionar una residència, com per exemple la de MIFAS. És difícil encaixar que un canvi de govern, d'un dia per l'altre, canviï les normes.

Hem de tenir present que la Residència de MIFAS va ser la primera per a persones amb discapacitat física de les comarques gironines.

El mateix passa amb la integració laboral. No fa tant es demanava als CETs que tinguessin una visió empresarial i aconsellaven que s'optés per Societats Laborals amb suficient capital i preparació per competir en el mercat.

Les empreses no són fermes sense una capacitat financera i aquesta només pot venir si als possibles inversors se'ls pot garantir un rendiment, igual al crèdit bancari. Sense uns bons resultats econòmics no accedeixes al crèdit. El mecenatge i la responsabilitat social no existeix i si n'hi ha, se n'aprofita la Generalitat.

És obvi que les empreses necessiten maquinària i aquesta val diners. Si no podem invertir ens reduirem a la jardineria, neteges i vigilància no qualificada.

Ara s'afavoreix els psíquics per davant dels físics, inclús busquen l'enfrontament entre col·lectius. És absurd entrar en aquet joc propiciat pel govern.

El col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual ha de tenir el suport en el treball, igual que hem de possibilitar que el treball els garanteixi unes pensions de jubilació dignes. Aquest dret no ha de privar que el sector de físics gaudeixi també d'unes subvencions per a aquelles persones que treballen en un CET.

El dret i la necessitat de treballar en un CET no només el condicionen les qualificacions de físic o psíquic, hi ha altres factors que s'han d'afegir; el manteniment de persones a càrrec del treballador, l'edat, l'oportunitat de gaudir d'una feina, la falta de cotitzacions per assolir una pensió...

Demano als nostres governants que el que ens afecta a nosaltres sigui aprovat pel Parlament de Catalunya i no per decret del govern, seria més democràtic que subvencionar uns o altres no descriminin per una raó tan simplista de físics i psíquics, que tinguin present que l'ànim de lucre no sempre és negatiu com ens presenten, que subvencionar persones no és cap cosa ni bona ni dolenta i menys com dic al principi, són molts els sectors subvencionats.

Per acabar, vull fer una reivindicació cap als centres ocupacionals, centres adreçats a aquelles persones que pel seu grau de discapacitats no poden treballar. En molts d'aquests centres, com el de MIFAS a Riudellots de la Selva, no s'han incrementat els mòduls econòmics per al seu manteniment des de fa molts anys, que fan possible la seva existència. Per cert, els beneficis de les empreses de MIFAS fan possible superar el dèficit anual dels serveis assistencials.