Si 2017 va ser un dels anys més emocionants en la vida d'aquesta ciutat, 2018 ha estat un dels més lacònics. Si 2018 és el pròleg de 2019, ens espera un any de confusions, més que d'incerteses. I no parlo només en l'àmbit polític. No sabem ben bé si hem sortit o no de la crisi econòmica. Ni si hi tornarem aviat. Ni si a Girona hi viu prou gent o si n'hi cap molta més. Si som una ciutat d'èxit o només un bolet que ha tingut la sort de tenir pedres i muntanyes. No tinc massa clar si som un pol cultural o una fàbrica de festivals. Ni si som un atractiu per al comerç o només un poble de botiguers, dels de tota la vida.

I els dubtes no tenen la pàtina del desconcert que provoca el nerviosisme pel descobriment, si no són més que la confusió que neix de l'arrogància de creure's el melic d'un món massa gran. Hem fagocitat els vells lideratges amb l'ajuda dels espanyols, i als nous els capolem tan bon punt ensenyen el cap. La confusió ens porta a resoldre el que és popular, del poble, amb populisme pervers, i la lleialtat als valors amb una puresa perillosa que qui la predica és incapaç d'aplicar. Seguim demanant llibertat per als presos polítics sense acceptar que són baixes en una guerra de la qual només ens en podrem sortir amb un front comú. Perquè un cop siguin fora de la presó, d'aquí a deu o quinze anys, no entrarà ningú més a la garjola per seguir defensant el nostre dret a decidir, perquè haurem claudicat en les nostres aspiracions? No és incertesa. De debò. És confusió. Volem una república tan carregada de condicionants, que preferim mantenir una monarquia masclista i elitista, abans que cedir temporalment en algunes preferències. De vegades sembla que a molts independentistes d'esquerres els fa pànic la independència per por a no saber a què jugar després. O a perdre l'hegemonia del discurs de tota la vida.

Comença un any per ser valents. L'any 3 de la República. I de moment no tinc incerteses, només confusió.