Encara que alguns s'ho puguin pensar, Aragó- Bolós- Casero no era l'alineació al centre del camp del Girona FC als anys seixanta. De fet mossèn Carles de Bolós i Vayreda va morir el mes de febrer de 1959 quan Just Manuel Casero només tenia 13 anys i encara havia de començar a criar barba. Narcís-Jordi Aragó, en canvi, sí que va tractar el president dels periodistes gironins, sord com una tàpia i autor d'una columna diària a Los Sitios anomenada « Ángulo de la ciudad». Foren precisament l'Aragó i alguns altres amics que van compilar una antologia d'aquells articles en un llibre que ha perdurat en la meva biblioteca. D'un d'aquells « ángulos» en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé.
Bolós va deixar d'escriure pràcticament el dia que jo vaig néixer i sempre he pensat que alguna cosa em devia traspassar del seu esperit, potser ens vam creuar en algun lloc del líquid amniòtic sideral, però, a part d'aquest dubtós fet, he de dir que he estat més alumne d'Aragó i de Casero, amb els quals sí que vaig conviure i vaig aprendre. Vaig aprendre dels «Quioscs» d'en Just, que va publicar fins a la seva mort, i de les columnes de l'altre, peces d'orfebreria literària que actualment ja gairebé ningú sap o vol fer. Ara quan el meu crèdit ja s'acaba -aquestes coses als diaris solen durar catorze o quinze anys-, em veig en l'obligació de reconèixer aquests antecedents, tot i que també n'hauria de mencionar molts altres, però aquests, precisament aquests de la meva alineació mítica, són imprescindibles: Aragó-Bolós-Casero. Amb un equip així sí que es podien guanyar lligues!
