Ens equivoquem quan diem que volem ser del «nostre temps», perquè aquesta època que ens ha tocat viure és, si fa no fa, com totes. El món és inabastable i allò que ens pot arribar a interessar és només una part infinitesimal, la suma ridícula d'uns quants coneixements adquirits aleatòriament. I, així i tot, ens estranya que als altres no els interessin les mateixes coses que a nosaltres, o al revés. Voler abastar un univers il·limitat, ni que sigui en una part, és impossible i per tant ens toca triar.

És evident que no podem saber de tot, hi ha coses que se'ns escapen i que s'escaparan eternament del nostre abast cultural. El món és una gran biblioteca i no podrem mai llegir la majoria dels llibres, ni que vivíssim nou-cents seixanta-nou anys, com el profeta Matusalem. Però que no els hàgim llegit no vol dir que no existeixin; que triem allò que volem saber no implica que allò que ignorem desaparegui automàticament del món real.

Ara hi ha gent que se sorprèn del sorgiment d'una opció parlamentària d'extrema dreta, com si hagués sortit del no-res. A Europa la democràcia cristiana i els conservadors que van governar després de la Segona Guerra Mundial van haver d'acreditar el seu antifeixisme, i aquí no. Aquí l'extrema dreta sempre ha estat enquistada en els partits polítics del centre i de la dreta, sobretot en el Partit Popular. Suárez, Fraga, Aznar i altres dirigents neofalangistes tenien currículums ideològics perfectament assimilables als líders de l'extrema dreta francesa o italiana, i això tothom ho sabia.

A cada moment hi ha qui diu, amb una mica de raó, allò d'«els extrems s'assemblen». I és veritat, però hi ha característiques, aparentment subtils, que els acaben contrastant. Hi ha també qui afirma que no hi ha cap diferència entre ser de dretes o d'esquerres, això generalment es diu des d'ambients reaccionaris, però principalment d'ultradreta, perquè ells estan per sobre de totes aquestes nicieses. Naturalment! Davant la porta del crematori, el feixisme no fa diferències.