30 de novembre de 2018
30.11.2018

Una Girona diferent...

30.11.2018 | 06:30

Escric aquest article des de la nostàlgia. Fa temps vaig dedicar articles a botigues que ens van deixar, crec que des de la Maria de Can Jordà no he escrit més i és que cada baixada de persiana per a mi representa quelcom més que el tancament d'una botiga. Això no és simplement una crònica, és la pèrdua d'un referent de la meva ciutat.

Darrere de cada tancament hi ha una família, hi ha una història i, en el meu cas, són botigues que he conegut de petita i s'han fet grans amb mi. De fet, si la meva mare mancada d'ajuda no hagués fet el que els pares no fan avui, potser no les recordaria tant. Però, quan jo tenia 7 anys i sortia de l'escola, la meva mare ja em tenia la feina preparada pels dissabtes a la tarda o pels matins si no hi havia escola.

Anava a La Moda, on amb una agulla em posaven un tros de goma, de veta o fil de mostra. Llavors la dependenta m'ho arreglava bé. A la ferreteria Puig, igual. Vaig conèixer tots els dependents d'aquell temps. Recordo com s'enfilaven damunt aquells taulells de fusta per agafar aquells calaixos llargs i estrets.

A Cal Escatllar hi entrava pel carrer de la neu. Allà hi havia el recordat senyor Martí Massafont i et deia: «que voldrà aquesta senyoreta», ell que essent fotògraf de carrer m'havia fet tantes fotografies. El lloc més lluny que m'havia enviat la meva mare, i déu n'hi do per ser tan petita, és al Servei Estació. Allà comprava galledes, barrenyos, i les primeres escombres que sortiren de plàstic.

També anava al Mercat del Lleó una fan inclòs ara. Allà vaig comprar-me un cistellet, els primers que sortien en els quals el vímec anava recobert de plàstic groc i negre. Era de can Sala. Així vaig començar a estimar el mercat. Encara recordo la Sra. Maria, que venia peix de pobre (lluces, boga, sardina i barat). Quan la mare podia fer arròs, la senyora Maria anava a altres companyes a buscar el peix necessari per fer-lo.

Veieu per què escric des de la tristesa? Aniria afegint un munt de botigues: les germanes dels betums de les sabates de l'Argenteria o el Negrito. I sabeu què em tenia preocupada a mi? Un dia li vaig preguntar a la meva mare per què quan anava a comprar em deien: «nena, veritat que ets de la Granja Mora?». Evidentment deia: «sí». I la mare em va contestar: «Filla és que portes el segell al damunt».

No volia acabar l'any sense fer un comiat a en Narcís i la Maria de Can Puig Giralt, que avui baixen la persiana i que ha estat un referent de la Rambla Verdaguer i de Girona. A més, el seu establiment apareix a força comentaris del meu pròxim llibre, on moltes de les fotografies que tinc de la infantesa poso davant de can Puig Giralt. Manaia de socarrel, també hem compartit ser pendonistes, aimants i col·leccionistes de soldats de plom –que té una gran col·lecció–, amic de l'estimat Joaquim Pla, autor de la música dels manaies i tantes coses.

Tenir una porta oberta és tenir un ventall d'amics i fa que si és molt familiar, facis d'enllaç amb els amics. És tenir una mà amiga sempre disposada a fer un servei i més abans que els clients eren d'una fidelitat increïble. En Narcís i la Maria tenen dos fills que mai se sap si és per bé o per mal que no continuen el negoci. Doncs a ells no puc fer res més que desitjar-los que gaudeixin de la jubilació i de les coses que quan tens una porta oberta no pots fer. Felicitats, amics.

A Cristalleria Sala, el mateix. La mare m'hi havia fet anar a buscar salers, pots de vidre, porrons i cistells que m'encanten. Allà fora sempre en tenien una bona estiba. I fa molts i molts anys, hi compràvem sempre les flors grogues que es portaven al cementiri.

Ferreteria Puig ha tancat a diversos indrets. Jo el que més recordo és el de la Rambla i el del carrer Ciutadans. Crec que també ha tancat Discos Coll, un referent dels discos; i la reconeguda botiga Berdala, ara implantada en un nou indret per la Roser i el seu fill. Però, tots la recordarem a Santa Clara amb l' avi Berdala i en Miquel, el seu fill, que ens va deixar a la flor de la joventut. I la Dolors dels Àngels.

És un degoteig tan gran que esfereïx. Si féssim una volta horroritzaríem perquè el que més por em fa és que tot allò que és bo, ja ho hem perdut. Encara queden establiments, però el comerç més reconegut l'hem perdut desmesuradament els darrers anys. El barri Vell s'ha convertit quasi tot en establiments d'hostaleria. Jo no dic que no estigui bé.

I no és per dir, però havíem tingut grans botigues: Cal Oriol Carbó; Mila Pell, gran botiga; Pere Quera; el Sicoris amb els seus esplèndids aparadors que feien un pam de goig; i La Cantonada, botiga petita de regals exquisits; Antiguitats Claret; Foto Lux i Klavier de Musical Eixamenis; La Botigueta de la Cort Reial, que va ser un referent de la moda a Girona; i la Maria Bonay del Magallot, que podríem dir va ser la primera boutique a les Ballesteries.

Això no hauria d'acabar mai. La gent que ha plegat per jubilació només els dic que ara que començaran una nova vida pensin amb la petjada que els seus establiments han deixat a la ciutat de Girona.

Jo, com us he dit abans, m'adono que he conegut moltes botigues. O bé és que sóc molt vella o potser és llei de vida veure com les botigues que coneixes van plegant. Tant de bo aquest degoteig que hem tingut aquests darrers anys agafi una treva i tardem temps a dedicar un altre espai de comiat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook