28 de novembre de 2018
28.11.2018

Cançó de carrer

28.11.2018 | 06:30

De jove una vegada vaig acompanyar el meu pare en un viatge a Sabadell i vaig descobrir que, fins i tot en aquella època tan grisa, hi havia indrets més tristos que Girona. La grisor de la meva ciutat era pètria, levítica i preconciliar, avorrida fins al moll de l'os i bruta com una mala cosa, però de tant en tant bufava una mica de tramuntana o venia algun núvol de llevant i ho netejava tot. Després el cel es pintava de blau, la gent se saludava pel carrer, les pastisseries oferien dolços a qui tenia gana llaminera i els capellans absolien de tots els pecats.

Sabadell, en canvi, em semblava lleig, però d'una lletjor rematadament inhumana. Algú amb mala idea havia arrebossat els edificis amb sutge, els carrers tremolaven amb la remor d'incomptables i enigmàtiques baluernes fabrils i la gent passava cansada i sense fe per les voreres, i si algú obria la boca, era per parlar amb l'aspra llengua dels inspectors de treball, dels policies, dels revisors de tren o dels Hermanos de las escuelas cristianas.

Malgrat que en les darreres cinc dècades les coses han canviat substancialment, mai m'han abandonat del tot aquelles impressions primordials, sobretot les dolentes, com a símbol d'un país essencialment suburbial, de carrers vençuts per la grisalla i per les escopinades de l'ocupant.

Abans ens quedava l'esperança de gent –com Pere Quart– que deia allò d'«encara hi som a temps», ara no sé si en queda gaire de temps o si ja se'ns ha covat l'arròs. Diuen que no hi ha mal que duri cent anys, però el franquisme només en porta vuitanta entre nosaltres, haurem d'esperar encara vint anys més per foragitar definitivament aquest malson? Potser ara més que mai cal sortir al carrer, com deia el poeta, per començar a cavar els fonaments d'una vida més alta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook