Vaig anar a veure el muntatge que Àlex Rigola ha instal·lat al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, amb el nom Macho Man. No era anar al teatre. Ni a veure una exposició temàtica. Va ser anar a rebre un cop de puny a l'entrada de l'estómac. Va ser entrar amb la curiositat d'una posada en escena singular, i sortir amb el silenci necessari que provoquen les emocions dinamitades. Som una societat masclista. És un axioma indiscutible, convertit en veritat irreverent i perillosa. Però també som una generació cruel i insensible, que conviu amb la violència, l'agressivitat en el llenguatge, el gest i les accions, sense pràcticament immutar-se. I sovint compensem la nostra manca de dignitat col·lectiva amb un estúpid sentit de l'humor que es converteix en cruel i desesperat. Ni una sola mort es pot excusar amb cap desviació intel·lectual, educació ambiental o carència afectiva. Però tots portem un assassí dins de la nostra ànima. És quelcom d'animal que no podem fer fora, només educar, modelar i vestir. Sempre trobarem una raó que justifiqui la mort d'una vida aliena. Sempre! Però també som una colla d'hipòcrites que gaudim dedicant un dia a la violència masclista i 364 jornades a inventar conceptes amb què farcir l'educació dels nostres fills i filles.
El muntatge de l'Àlex Rigola l'han visitat adults i menors. Dones i homes, adolescents i avis, que en sortir, segurament, hauran sentit cert desassossec. Però la majoria seguirem posant la ràdio per escoltar les lletres del reggaeton de moda, mirant la sèrie que tothom veu i que és tan bona, escoltant les baralles violentes dels veïns sense avisar la policia per no fotre'ns en merders i sentint les notícies de la tele mentre sopem com si s'escoltés la música ambiental d'un ascensor. Viure en l'era de la informació i obsessionar-nos per ser més eficients no ens fa millors persones. No s'és menys masclista essent més feminista, ni fent servir la paraula de moda. Potser en tindríem prou essent més humanistes.
