overnarem la ciutat amb eficàcia i realisme» digué Quim Nadal el 1979 tot just després de ser elegit alcalde. Gairebé quaranta anys després, aquella il·lusió pragmàtica s'ha solidificat en un seguit de consecucions: Girona es convertí en ciutat de referència a la província, a Catalunya i a Espanya a l'espai pirineus-mediterrània a Europa; i edificà un model ben cohesionat amb més èxits que problemàtiques irresoltes. La nostàlgia és més viva ara, sobretot perquè avui Girona reclama de nou un projecte, que contagiï una majoria diversa dels reptes a superar i de les fites per reeixir. Amb una proposta palpable i abastable que tingui ambició de cara endins i enfora i que generi prou empenta entre la gent del conjunt de barris de la ciutat.
Ho és tant, d'important, perquè no hi ha hagut altra cosa que relat aquests últims anys, cosa que irremeiablement ha comportat a descuidar la gestió diària i ha debilitat el plantejament seriós a mitja i llarga distància; com perquè vivim en un moment oen què tot sembla engrunar-se.
Girona exigeix que la prioritat sigui Girona, tant en els detalls dels serveis als veïns, com als grans projectes pendents. La gestió diària ha anat perdent qualitat: la degradació de l'espai públic n'és l'exemple més evident. Però també es podria fer més en àmbits com la descentralització cultural, en l'esforç per generar oportunitats en ocupació per a joves, classes mitjanes i treballadores, en acostar els serveis municipals a tots els barris o en millorar i abaratir el transport públic. Totes aquestes mesures han d'anar acompanyades de tenir clar quins són els grans projectes de ciutat: el nou hospital Josep Trueta; la reducció del preu elevadíssim del lloguer; la reforma urbanística a carrers com el del Carme, Barcelona, cardenal Margarit o avinguda Sant Narcís; estendre la zona de vianants del centre fins a l'Eixample; revertir la situació d'inseguretat d'algunes zones de Girona amb recursos socials i Policia Municipal i plantejar un pla d'inversió als barris del conjunt de la ciutat per dignificar l'espai públic. Avui la ciutat exigeix una nova Girona nova, perquè en els últims temps la paràlisi ha avançat més del que hauria estat desitjable.
Evitar l'aturada en un mandat tan convuls com el present era important i diria que paradoxalment la governabilitat, la responsabilitat i el compromís em van ser tan importants en el moment d'entrar al govern municipal com quan en vàrem haver de sortir. Tot i que, primer, es varen fer esforços en ambdues bandes per mantenir projectes que havíem iniciat al govern, en minoria CiU aviat va perdre empenta en ocupació, habitatge públic, seguretat de proximitat o polítiques de joventut.
El pacte a les últimes ordenances ha tingut els mateixos fonaments. Qui critiqui l'acord, li contestaria que pitjor hauria estat no fer res per a la ciutat. Els gironins podran pagar l'IBI amb tarifa plana i es combatrà els pisos buits a les comunitats de veïns gràcies a les ordenances. La responsabilitat i el compromís amb la ciutat han de revertir la situació amb plantejaments nous, que siguin ambiciosos i factibles, pragmàtics i possibles.
La debilitat tradicional de Ciutadans i del PP al Ple de Girona, la renúncia de l'alcaldessa a la institucionalitat del càrrec per abraçar un discurs unilateral i l'absència de crítiques dels partits independentistes d'esquerres a aquesta circumstància evidencia que la bifurcació a Girona no és entre nacionalismes antagònics, sinó entre responsabilitat o radicalitat.
