A fora fa un dia rúfol de tardor, una pluja insistent dibuixa estranyes formes en els vidres i, a l'altre costat, les finestres de les cases contemplen la biblioteca amb ulls ensopits. Potser són els llibres, enquadernats amb material tou, els que absorbeixen la fressa o és que s'hi concentra gent callada, estudiants particularment estudiosos o jubilats que ja s'ho tenen tot dit. Les biblioteques són oasis de silenci en un desert de soroll infinit i brogit ofuscant.
Els bibliotecaris, habitants perennes d'aquest indret, són funcionaris d'una vocació republicana. Ni als reis, ni als sacerdots els ha interessat mai obrir les portes a la cultura, els llibres sempre han estat llavor de revolucions i d'heretgies, i quan han pogut, han mantingut les biblioteques tancades a pany i forrellat. Si Déu existís -ho deia Eco- seria una biblioteca, però els poderosos sempre han mantingut els seus llibres en una altra mena de silenci, un silenci més semblant al que plana entre les sepultures dels cementiris.
La quietud de les biblioteques és un material constructiu que es modela pacientment de paraula en paraula, de pàgina en pàgina, de llibre en llibre. Paradoxalment, el brogit de la intel·ligència és tan elevat que res que es trobi a dins del seu horitzó d'esdeveniments pot escapar-se'n. Les biblioteques són la república del silenci, igual que els teatres ho són de la paraula i les aules del coneixement.
Una biblioteca, sobretot en dies com avui, de pluja insistent i de fred sobtat, és un refugi inestimable. Diuen que un intel·lectual és aquell que entra en una biblioteca fins i tot quan no plou, i avui, per tant, no és el millor dia per a demostrar el meu grau d'intel·ligència, perquè, en la república del silenci, quan plou ho fa per tothom.
