Tots som ciutadans, fins i tot el veí que escup a l'escala i el jove que va amb un altaveu pel carrer, i l'àvia que camina lentament per la vorera mirant d'esquivar els seus records, i el lampista que s'ajup sota una aigüera que put, i la noia que camina de puntetes per emmirallar-se en els aparadors, i el treballador que torna de la fàbrica amb un contracte fi com un paper de fumar a la butxaca. Tots som ciutadans d'aquest subtil país, maltractat pel destí.
Tots ens mereixem poder contemplar el mateix cel cada matí, tots intentem saludar-nos amb una paraula educada, amb una mirada de complicitat o amb una barretada, tot i que ara ja ningú porta al cap res digne d'anomenar-se barret i el gest és figurat. Per molt que la tecnologia avanci tots som fills de mare i de pare, tots anem de ventre amb cara de resignació i tots morim sense excepció, i moltes vegades abans del que caduca el carnet d'identitat.
Tots som ciutadans, fins i tot jo, que porto un llaç groc a la solapa i també el que intenta arrabassar-me'l. És ciutadà el que crida «llibertat» i el que calla, el que exigeix ser escoltat i el que es tapa les orelles, el que està a la presó a causa de les seves idees i el que desitja que s'hi podreixi.
Tots som ciutadans d'aquest país encara que alguns, o algunes, es creguin amb un plus de ciutadania i que pensin que la merda dels altres fa més pudor que la seva.
La ciutadania és la condició indispensable per pertànyer a una comunitat i expressa el vincle existent entre aquesta i els seus membres.
Tots ens exigim els uns als altres els mateixos drets i els mateixos deures i tots, tots sense excepció, hem d'escoltar pacientment, un dia rere l'altre, els mugits dels qui, atribuint-se l'apel·latiu de «Ciutadans», insulten des dels honorables seients del Parlament de Catalunya els que evidentment no són com ells.
