Sense Fires, Girona torna a una estranya normalitat. Avui dimarts, els negocis de serveis encara pateixen la ressaca de les onades de visitants i de passants que van omplir la ciutat, per obra i gràcia de la natura. Especialment a partir del dia de Tots Sants. Fins aquell dia, els tradicionals aiguats gironins buscaven velles lleres de riu per desbordar, canonades per rebentar i calaixos per eixugar. Però un cop el sol va plegar els paraigües, els balanços comptables de bars, restaurants i botigues van començar a equilibrar-se. Tots no. Especialment els del Barri Vell i dels carrers que pateixen la mateixa sort, col·lateralment. I no tothom dins del Barri Vell. Els negocis, sí. La majoria. Els veïns, no tots. Els del nucli antic només han trobat certa solidaritat entre alguns dels qui viuen a la Devesa, a la Copa, a Pedret i fins i tot a Montjuïc. El pas de la gent pels carrers de pedra competia en notorietat amb les fanfàrries que eixordaven des dels plàtans de la Devesa i des de l'escenari de La Copa. Però, novament, la ciutat ha sobreviscut. Fins i tot, entre els nou vinguts d'arreu que s'han instal·lat sota l'encant fotogràfic de la Girona vella, l'experiència d'unes Fires no ha estat gens desagradable. Entre Diables, correfocs, gimcanes cerveseres, pilars humans pujant per les escales de la Catedral i entrepans de botifarra amb litres de cervesa, sembla que la ciutat de Sant Narcís, de les misses patronals i dels cotonets sagrats, és un bon lloc on viure. Diuen. És clar que, entre tanta festa, poc temps queda per saltar els límits de la gresca i acabar a qualsevol dels barris més enllà del Pont de Pedra, per conèixer de primera mà com es viuen les Fires de Girona allà. Encara que, com vaig llegir en dits d'un bon amic, si Girona té la seva festa major al bell centre, i els barris també tenen la seva, potser Girona no és tan gran com ens pensem. Als barris, les Fires els deixen els calaixos indiferents. Plogui o faci sol.