06 de novembre de 2018
06.11.2018

Dissabte a vic

07.11.2018 | 06:30

Tres de novembre de 2018, s'ha llevat un dissabte net amb el cel blau sense els entrebancs dels darrers dies. Sortim de casa caminant pel carrer com si no passés res, com si no faltés ningú, com si la justícia fos per a tothom igual. Els edificis projecten una pàtina de llum enjogassada que encega la vista i la història segueix, sempre segueix d'ençà que el món és món, perquè no hi ha mai res prou important per aturar del tot el batec de la vida.

Agafem el cotxe i prenem la carretera cap a Vic. La remor de la ràdio és com una musiqueta de fons que ens ve a dir que tot continua igual, que els escurçons –com sempre– treuen el nas entre els ermots dels Monegres, que les cabres salten de rostoll en rostoll per les serres d'Andalusia i que les ales dels aligots brillen damunt l'estepa castellana i de les finques de cacera d'Extremadura. El paisatge encara sembla encalmat i somnolent, però nosaltres sabem que Espanya, com tots els animals depredadors, sempre dorm amb un ull obert.

De camí veiem com el rius del Vallès, fins i tot els més petits, van plens d'una aigua revolta i podem contemplar com en la llunyania les fagedes comencen a engroguir de nou i com les fulles, a mesura que cauen, van conformant una catifa tova a la vora dels camins. L'aire fred de novembre sorgeix de les fondalades i una boira gebradora s'escampa com un mantell lletós damunt les espatlles dels turons grisencs d'Osona.

Al mercat de Vic els vianants passegen arraulits vora els porxos de la plaça, remenant peces de roba, traginant bosses de verdura i preguntant preus sota una immensa pancarta que demana allò que els espanyols no volen mai comprendre i que es resumeix en el concepte «llibertat», una paraula inintel·ligible per als que s'expressen en la casernària parla de Pemán i de Queipo, de Carrero i de Millán-Astray.

Ens queda clar, per les mirades de la gent que, com ahir, com demà, els vigatans estaran disposats a sortir novament al carrer per reclamar el que és seu i amb el convenciment que si no ho poden obtenir ells del tot, ho farà aviat la generació següent. A Vic tenen molt clar que no volen ser més que els escurçons, que les cabres i que els aguilots, però que només podran ser ells mateixos si poden respirar l'aire pur de la llibertat que els espanyols els neguen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook