04 de novembre de 2018
04.11.2018

Facel vega

04.11.2018 | 06:30

Diuen que a una determinada edat tothom és responsable de la seva cara. Concretament ho deia Albert Camus, que va morir jove, en un accident de trànsit, juntament amb el seu editor, en una d'aquelles carreteres de la dolça França, flanquejades per arbres enormes que alcen els seus braços cap a un cel que sembla pintat amb els colors de la república. El rostre de Camus va quedar escrostonat contra el parabrisa del Facel Vega FC3B de Michel Gallimard i els fulls manuscrits amb lletra menuda del seu llibre pòstum van quedar escampats entre branquillons de plàtan i fulles tacades amb el gebre del mes de gener de 1960.

Camus, que era net d'emigrants menorquins, tenia programat en el seu ADN aquell aspecte meridional que només s'agafa a l'ombra de les oliveres, trescant per camins bandejats per un sol inclement i pels vents marins, i també havia après –potser de la seva àvia– que era infinitament més important saber conviure amb els seus mals, que intentar curar allò que és incurable. Potser per aquesta raó va decidir dedicar a la seva mare analfabeta el llibre encara inacabat que portava al maletí el dia de l'accident fatal amb un doblement significatiu «A tu que no podràs llegir aquest llibre».

El llibre no va ser publicat fins al 1995, quan la filla de Camus va facilitar el manuscrit per a la seva edició. El Facel Vega de 355 cavalls era un cotxe amb molts defectes però, per sort, no s'incendiava mai i les quartilles de Camus es van poder salvar. Bernard Henri Lévy va assenyalar, en un article sobre Camus 50 anys després de l'accident, que cadascú pertany a la seva mort, de la mateixa manera que es pertany a la seva infantesa. Camus més que ningú pertany a aquesta mort.

Diuen que vam habitar el nostre cos molt abans de començar a pensar i que allò que anomenem «raó de viure» sol ser també una excel·lent raó per morir.

Això també ho deia Camus, que va pujar al cotxe ple de raons per viure i amb el cap curull de pensaments, i es va trobar de sobte amb el rostre de la mort, el rostre de la veritat tràgica, de la qual també som responsables quan arribem a una determinada edat. Potser el secret de tot plegat consisteix simplement a trobar una bona manera de morir.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook