Acabem de dir adeu a l'octubre, un mes que, abans, quan s'acostava i plovia, els gironins tots pensàvem el mateix: les inundacions que havíem patit pel Pilar. Diuen que el pas dels anys cura les ferides. Podria ser que hi hagués quelcom de veritat. Ara però, aquesta expressió quasi no l'escolto.
La terrible inundació que va patir Mallorca, concretament Sant Llorenç, ens va sacsejar els sentiments als que hem patit els estralls de l'aigua, amb la diferència que ells han tingut la pèrdua de vides humanes, i això en ple segle XXI és molt fort. Són tretze les víctimes, comptant el petit Arthur de cinc anys, que van tardar cinc dies en localitzar-lo. Per això, tot i que són moltes les vivències que tinc de les fires i que cada any escric en aquest diari, enguany no puc parlar de gresca ni xerinola quan hi ha persones, sobretot, les que han perdut vides humanes tant a Mallorca, Almeria, o altres indrets que han viscut l'octubre, com el més terrible de la seva vida.
Les Fires d'enguany les centraré en les inundacions que vam patir fa 48 anys - la del 62-, i 56 anys -la del 70-. Enmig n'hi ha d'altres, sense comptar la del 1940 viscuda solament pels nostres pares amb 1'57 d'alçada dins la botiga i amb morts al pont de can Vidal, entre ells l' Alferez Huarte.
Ara no hi ha tanta gent que recordi les inundacions. Molts botiguers han traspassat, com els nostres pares. Queda la gent de la meva edat i gent que tenia botiga o mainada petita que ho recorda amb alegria, tal com hem pogut veure aquests dies a les xarxes. Recordo que estàvem atrafegats traient fang i fent pilons al carrer de les coses malmeses. Hi havia gent que passejava i et deia: «Fins aquí ha arribat l'aigua?» I treien el cap a dins, mirant les destrosses.
La fressa estrepitosa que fa l'aigua dins la negror de la nit per no haver-hi llum de cap tipus i el pas de troncs cadires o taules de terrasses que picaven d'un cantó a l'altre, feien d'aquells moments un pànic total. Per això m'he volgut solidaritzar amb aquesta gent. Quan ho has passat dos o tres vegades, només de veure ploure... La gent més gran ja sabia que quan l'aigua arribava a una finestra del Boira, l'aigua sortia pels Quatre Cantons. Les anades i vingudes per veure com pujava el riu eren contínues a casa. En ser una Granja, era un lloc de reunió esperant, a la nit, si la gent evacuava gènere o esperava fins a l'últim moment per aixecar-lo.
Avui, passa una desgràcia i tothom es commou, es mobilitza, es concentra... però un parell de dies després, tot ja ha passat. Crec que davant de les imatges que vam veure de l'aigua no podem quedar inerts, però tampoc podem fer massa cosa. L'any 1970, la nostra mare no la podia consolar ningú. La botiga s'acabava de renovar. Va venir una meva tia i li va dir: «Tot Girona està igual, no ets tu sola». Tinc unes imatges dantesques i l'olor d'aquell fang, la tinc al cap.
Penso que va ser a Holanda on hi van haver unes terribles inundacions. A casa venien estrangers i deien que les lleres del rius havien de ser netes. Que quan més millor, ja que l'aigua ha de que buscar pas per on sigui. Heu vist els rius com estan? A Mallorca, com aquí, el que s'ha arribat a urbanitzar... l'aigua necessita un espai i si no el troba, el fa o el busca, on sigui. Els embornals estan plens de fulles. Quan arriba la tardor, tot s'ha de preparar, però sembla que això no existeix. I crec que, davant el canvi climàtic que estem patint, i la mostra és l'octubre que hem passat i les Fires que estem tenint amb espectacles suspesos i passar de pluja a fred intens i nevades abans d'hora els que hi entenen, s'hi han de posar. Tant de bo no haguem de veure més imatges com les de Mallorca. Al contrari, voldrà dir que alguna cosa estem fent malament.
Girona t'acaronen quatre rius
d'aigües tranquil·les i manses,
si algun cop s'han enfadat
braves han sortit de mare
per inundar cases botigues i carrers
de la nostra Girona aimada
(Extracte del poema E nyorances i records 2009 )
Voldria acabar, per la data, fent arribar el meu sentit condol a les famílies que han perdut éssers estimats a les inundacions del mes d'octubre i, molt especialment, la del petit Arthur perquè el dolor més gran que pot patir l'esser humà, és la mort d'un fill.
Per tots Sants diuen «tothom a Girona». Però també són els nostres éssers estimats, els que no hem conegut, els que els hi hem dit adeu i els que ens han deixat al llarg de l'any que seran visitats i recordats aquest dia de diferents maneres. Ara és molta la gent que al final de la seva vida no reposarà en els clàssics cementiris que molts hem conegut. És un altre canvi que d'aquí a uns anys llegirem en els llibres d'història.
Mentre això arriba, alguns, com cada any, visitarem aquests petits pobles de carrers llargs i estrets amb pujades i baixades on només es pot sentir el trepitjar de les pedres dins un silenci trencat per algun plor pel traspàs d'un ésser estimat traspassat recentment a la flor de la joventut o el crit d'algun infant que corre sense saber ben bé encara el significat que hi ha entre la vida i la mort i, de la mà dels pares, els hi ensenyen on reposen els seus avis. Descriure aquest lloc, és molt especial. Darrere de cada nom hi ha una vida i darrere de cada vida hi ha una història.
Vagi el meu sentit record per algunes evidentment no totes les persones que ens han deixat al llarg de l'any: la Mercè Bayod gran amiga; i com no, el meu estimat germà en Raimon; la Pilar Alonso, perruquera; en Pere Gómez, gran tapisser; en Ferran Coll, sobtadament a la flor de la joventut; el Dr. Josep Sánchez, gran odontòleg; el senyor Eloy, un gran botiguer; en Josep Maria Casas, un confrare; la meva amiga, la Cristeta Ginesta; en Manel Vidal, tapisser del Barri Vell; en Carles Sureda, un del fills del metge Sureda; l' Anna Maria Figuerola, de sanitat, bona amiga; en Jaume, l'estanquer de la Rambla; el gran gastrònom Jaume Font; en Josep Maria Cànovas, de l'àgencia; en Josep Maria Serrallonga, veí de Barri Vell; en Josep Palomé, amant de flors processons; el senyor Lluís Palahí, cronista de Sant Feliu de Guíxols; l'estimada Maria Àngels de la diputació; en Joan Turbau, de Teixits Girona; en Joaquim Gubau, de Peacock, ens deixà sobtadament; l 'Assumpció Nicolazzi, ànima del Peninsular, persona admirable; Mossèn Tor una figura a seguir, consol de moltes generacions. La Maria Elena Casacuberta ens va dir adeu després d'anys de patiment, l' Emília de Cabrera aimant de la família; la Carmen Galí Fàbregas, ens va dir adeu massa aviat per la seva filla, l'estimada Magda Rigo, que malgrat ha tingut la sort de dir adeu veient els seus estimats pares en ser una nena amb un cromosoma de més, no havia de marxar tan sobtadament. L' Oriol Grèbol ens va voler fer el castell més alt de la seva vida; en Mariano Bosch; en Joan Planella, un calvari d'anys de sofriment... però no tan sols recordem els recents. Sempre tenim presents les persones estimades que hem deixat al llarg del camí: la petita Paula, la Júlia, la nostra estimada Cora, la Laia, i en Pepe Pérez, pendonista i amic. L' Esteve, fill de la Mª Teresa, que tant l'enyora malgrat fer tants anys. I el de la Carmina que tant el plora . Mª Teresa Tor enguany no m'enviarà cap dibuix dels seus, però la recordo.
Penso que recordar ens assossega l'ànima. I és bo. I malgrat aquesta crònica que us he dedicat, en aquestes fires en què sembla que tenim el sol enfadat, us desitjo que de tot cor tingueu unes bones Fires i Festes de Sant Narcís.
