Les hores giren lentament en el centre de la rotonda del Panteó. Setze columnes de granit egipci vetllen l'entrada del temple que ara és una església catòlica, però que en el seu origen, ara fa gairebé dos mil anys, es va consagrar com un indret dedicat a tots els déus. I qui diu «tots els déus» també vol dir tots els avantpassats. El primer dia de novembre es dedicava a recordar-los i l'església romana, fidel continuadora del paganisme, es va apropiar la data.
La cúpula prodigiosa del Panteó vetlla encara damunt dels teulats enrojolats de la ciutat eterna i nosaltres, pagans vinguts a més o a menys -això sempre és relatiu-, continuem festejant aquesta tradició atàvica. El dia u, els vius visiten els morts i el dos, són els morts que visiten els vius, i ens reclamen aquells petits pans que els antics ja oferien als seus difunts i que nosaltres, amb el nostre llatí ple de diminutius ensucrats, anomenem «panellets».
La pluja es diposita en una bassa pura enmig de la «ritonna», és la pluja de tots els déus, que cau damunt dels vius i dels morts, i també entre els xiprers dels cementiris. La pluja rossola sobre els marbres, entre els noms i les dates, i les flors marcides. I s'esmuny per les galtes dels cosins i dels germans, dels fills i dels cunyats, dels pares i de les mares, com una llàgrima, com la llàgrima de bronze d'un emperador, capcot sota la cova esfèrica de l'edifici que conté la llavor del foc etern.
Tots els déus, tots els sants, tots els difunts, tots els que ens precediren, ens esperen en el gran tros de foscor que els correspon. A poc a poc, anem caminant, alliberats de pors inútils però carregats de records aspres, cap a l'indret que ens assenyala el vent, la llum del sol, la pluja, i a voltes també un polsim de neu, que cau lentament per l'ull sagrat del Panteó.
