Que als nostres els falten líders i que als seus els en sobren, no és cap secret. Que cada cop que sortim al carrer darrerament ho fem en massa, sense massa ningú al davant i amb massa incerteses, també és cert. Però que ells surten amb sis o set caps arrossegant una tropa excitada, inflada d'un recarregat vell espanyolisme, imperial i pírric, també.

La manca de direcció està fraccionant un independentisme que, ara per ara, es manté cohesionat per les emocions i per compartir el mateix nivell d'agressió per part de l'enemic. L'excés de dirigents antiindependentistes està escalfant una situació que, en comptes de trobar una sortida política, aboca a una resolució lesiva del conflicte.

És com si la necessitat de semblar més espanyol que l'altre els aboqui a dir les bestieses més grans, i a proferir l'alternativa més escandalosa que l'altre. Sentir Casado, Rivera, Arrimadas, Albiol, Millo, Celaa, Sánchez, Granados i no percebre que la seva lluita és per veure qui la diu més grossa contra Catalunya és estar cec.

Com afectarà aquest llenguatge les properes eleccions municipals? No ho sé ben bé del tot, perquè potser abans haurem passat per unes noves autonòmiques i el resultat pot deixar el país exhaust. Però si arribem sense més ensurts al mes de maig, per encarar uns nous comicis locals, el to, el llenguatge i la gestualitat jugaran un paper molt més important que cap programa electoral. Serà molt difícil parlar de projectes, de visions de ciutat, de problemes domèstics. I qui ho faci tindrà molts problemes per ser escoltat, o escoltada.

Seran mesos de soroll, de performances, de sentències verbals emeses amb virulència, en què importarà més el to que el verb, el gest que la mirada. Quan el lideratge desapareix tendim a deixar espai a la tirania del bram i de l'exageració, convertint la política, fins i tot la local, en qualsevol programa de teleescombraries més. I francament, no sé si em ve de gust un país així.