Les estacions ferroviàries són recintes estudiadament inhòspits, construïts bàsicament per donar alberg a gent de pas. Generalment són persones apressades, que corren amunt i avall per poder agafar el que sembla el darrer tren de la seva vida, però també hi ha éssers singulars, subjectes que es passen la major part del dia, sols o en companyia d'altres, asseguts en les grans sales, vetllant qui sap què, esperant ves a saber qui.
Molts d'ells són individus desvagats, gent ociosa i jubilats sense inquietuds intel·lectuals que, cansats de veure la tele, es dediquen a observar la realitat bellugadissa de la vida que passa infatigablement davant dels seus ulls, puntuada per una veu maquinal que sorgeix de la megafonia i que informa sobre la destinació dels trens i de la sort, sempre canviant, d'horaris i de vies.
També hi ha els típics desequilibrats -a Girona en deien bords-, personalitats silvestres que entren i surten cridant i brandant els braços com si fossin molins de vent, curiosament segueixen unes pautes molt concretes i el personal de les estacions els coneix com si fossin de la plantilla. No confondre amb els sense sostre, aquests darrers se'ls reconeix fàcilment per l'embalum d'objectes de tota mena que traginen sempre. Les estacions són també camp adobat per a grups de joves amb ganes de brega o de gresca, o amb pinta d'haver passat per una brega o per una gran gresca i amb ganes de desafiar totes les normes escrites o per escriure.
Les estacions són l'alfa i l'omega de la vida urbana, l'indret on passa la saba vascular de la vida, però també on s'acumula tot el pòsit antropològic de la nostra societat urbana, amb totes les seves febleses i totes les seves contradiccions. Si es vol copsar el batec d'una ciutat, i els símptomes més evidents de les seves malures, visitin-les, però sobretot, això sí, procurin no acabar esdevenint part de la seva pintoresca fauna.
