Sempre m'ha fet gràcia aquella escena de l'Auca del senyor Esteve d'en Rusiñol, en la qual el pare li diu a l'Estevet: «Estudia i aprèn a sumar i a multiplicar, que la vida ja t'ensenyarà a restar i a dividir», m'agrada perquè és exactament el que ens deien molts pares de professió menestral, en una època en què encara es valorava més l'aprenentatge directe que els currículums construïts en funció de carreres universitàries i màsters.

Jo, com molts altres, vaig anar a parar directament a la carrera de la vida i, a hores d'ara, l'únic que puc exhibir en la meva biografia és un conjunt de dades relatives a la meva experiència professional.

He de dir que no me'n sento especialment orgullós, i sempre que l'he de presentar, ho faig amb una mena de rubor a la galta. Però, amb el temps també he après a conviure-hi i faig com aquell que es creia un ós polar i, incapaç de curar-se del tot, va optar per aprendre a caminar amb les potes del darrere.

Ara, quan ja em veig més a prop de l'edat de jubilació que d'altra cosa, veig com molts amics decideixen matricular-se a la universitat, i no és que em sembli malament, però jo no ho faré. No ho faré perquè si alguna cosa he après també és a fer el suficient per no avorrir-me i a entretenir-me fins al final dels meus dies i, a més, estic segur que els meus hereus el primer que farien seria llençar a les escombraries un títol universitari obtingut només per lluir-lo emmarcat en el capçal del geriàtric.

Quan em mori, l'únic que ells podran mostrar amb orgull als seus descendents és un paperet certificat -si el troben- que em va enviar l'exèrcit espanyol quan em van quintar per al servei militar obligatori i on diu, sense cap mena d'embut ni de circumloqui, que el que aquí escriu i signa és un « inútil total para el servicio».