11 de setembre de 2018
11.09.2018

La nit

12.09.2018 | 06:30

Tots sabem que de nit el món no s'atura, els rellotges continuen amb la seva cadència habitual, l'herba també creix de nit. Les comissaries, els parcs de bombers i els hospitals sempre tenen un ull obert durant les hores de foscor, infinitat d'animalons reprenen l'activitat que altres deixen en pondre's el sol i els joves procuren viure de nit una existència que no poden o no volen viure de dia. Cadascú té un horari vital programat en algun racó ocult del cervell, que és molt difícil de canviar, de reprogramar.

A mi, per exemple, els òrgans vitals em deixen de funcionar de les deu de la nit fins a les cinc del matí. Són set o vuit hores completament inhàbils en la meva agenda. No soc de sopars a hores intempestives, com a molt un berenar-sopar amb data de caducitat a primera hora del vespre, perquè després la font d'ones cerebrals s'apaga automàticament i en les meves parpelles s'hi pot veure projectada una carta d'ajustament, com aquelles que emeten els canals televisius en fase de prova.

Hi ha una diferència insalvable entre la nit i el dia, igual que entre la nit a ciutat i a la resta del territori. A ciutat la nit és il·luminada i sorollosa, activa i bellugadissa, qui més qui menys participa en la disbauxa i els rars som els que intentem dormir. Al camp la foscor és majoritària, a les cases de pagès els llums s'apaguen per no gastar i els camins només s'il·luminen amb els fars d'algun vehicle despistat o amb la voluntariosa col·laboració de les cuques de llum, de la lluna plena o de la Via Làctia.

Carner deia que la nit s'escampa en un mar d'illes que són solituds. De fet, la nit és una solitud, una terra magra en la qual molts no hem escollit viure, més enllà dels somnis i dels insomnis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook