Amb els arbres passa com amb les persones, n'hi ha de tota mena, però en general els estimem, de la mateixa manera que estimem en abstracte tota la humanitat. Amb els arbres passa com amb les persones, n'hi ha de coneguts i d'anònims, arbres de casa o del barri, arbres familiars, arbres amics i arbres saludats, arbres ordinaris i arbres singulars.

Hi ha arbres silenciosos que vetllen en la quietud d'un cementiri o que creixen en la pau secreta d'un jardí tancat. N'hi ha que remuguen a la vora dels prats, sota els núvols que es congrien en les muntanyes, hi ha arbres de ciutat que parrupegen sota els angles cantelluts dels balcons i arbres que fuetegen als esforçats caminants pels estrets senders en les fondalades.

Hi ha arbres que s'alcen de puntetes enmig de la frondositat del bosc i arbres arrapats en els espadats roquers, que desafien els embats de la tramuntana. Hi ha arbres que es desperten amb el primer sol del dia en els límits entre la terra i el mar, i arbres que dormen abraçats per serpentejants heures, gruixudes com el braç d'un forçut de circ. Hi ha arbres invencibles que et miren de fit a fit amb el convenciment que et sobreviuran molt més enllà de la teva curta vida humana, i arbres corcats per insectes barrinadors que obren els braços en senyal de derrota. Així i tot, com més vençuts semblen, arriba el moment en què la majoria tenyeixen les seves fulles d'un groc intens, que esdevé un senyal inequívoc que volarà molt més enllà del que alguns humans mesquins voldrien.

Amb els arbres passa com amb les persones i cada onze de setembre es reuneixen en les avingudes per fer avinent el darrer somni austral d' Allende i per saludar també l'impertorbable anhel de llibertat dels catalans.