05 de setembre de 2018
05.09.2018
L'Empordà

El gos que tocava el piano

05.09.2018 | 06:30
El gos que tocava el piano

Quan arriba setembre maduren les carbasses, el sol es fa més suportable, el món comença a girar a les revolucions per minut necessàries com per fer intel·ligible la melodia de la vida i els carrers es tornen a omplir de col·legials, més o menys eixerits, que traginen en les seves motxilles les feixugues càrregues de les notes del mes de juny. Molts d'ells es desperten després de l'ensopiment estival i resulta que el dinosaure dels deures incomplerts continua en el seu lloc.

Per a molts, els estudis són una càrrega atuïdora, un temps mort que cal passar com es pugui. Per a ells, el futur és una utopia de vells i el present una terra habitable per sempre. Recordo una època en què ser jove era una anomalia i, per sobre de tot, el que volíem era ser considerats adults. Ara, en canvi, la joventut és un plus, una cosa que cal destacar en el currículum i qui més qui menys intenta anar per la vida en patinet i amb gorra dels Ianquis posada de trascantó.

La majoria de joves fracassen en l'intent de trobar allò que abans se'n deia «una vocació», es tracta simplement d'anar fent per poder-se pagar els dispendis que els exigeix la societat del consum, sempre que –evidentment– no ho puguin continuar pagant els seus progenitors.

L'altre dia pensava en tot això, i en la responsabilitat que hi tenen els pares, quan vaig escoltar un vell acudit jueu en el qual es troben dues mares després de molt de temps i una li diu a l'altra «per què no veniu a sopar aquest dissabte? Així podreu escoltar com el gos toca el piano!». La segona mare pensa que és una broma, però efectivament, quan van sopar, el gos toca virtuosament una sonata de Chopin. Completament astorada, pregunta «com us ho heu fet per ensenyar al gos a tocar el piano?» i l'amfitriona respon «de fet això va ser cosa del meu marit, jo volia que estudiés medicina».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook