03 de setembre de 2018
03.09.2018
L'Empordà

La figuera

03.09.2018 | 06:30
La figuera

Vivim en una època, potser ja definitiva de la humanitat, en què el progrés i la cultura han esdevingut una recerca automàtica de la novetat i de l'entreteniment. Dins del desordre general, ens fan anar uniformats i marcant el pas, i qui no enfoca objectius immediats, se'l considera rematadament imbècil. Sempre hi ha hagut bons i dolents en una proporció semblant, el que canvia és l'estat de la societat, i la nostra és una societat profundament malalta.

No sé si el meu besavi era dels bons, no en conservo cap record directe, només imatges esvaïdes en blanc i negre. Josep Hereu i Carreras era peó caminer, va néixer a Campllong i va morir a Girona, el mateix any que vaig néixer jo. La meva mare el recorda com un home afable, sociable i llest, que després de la jubilació va prendre la determinació de travessar la frontera com fos per anar a veure dos dels seus fills que havien hagut de fugir a l'exili.

Un dels seus destins com a peó va ser la carretera d'Estanyol. En Josep i la Joaquima –de la qual vaig heretar el nom–, juntament amb els seus quatre fills, van viure en una casilla a prop del mas Llunès, els murs de la qual eren ombrejats per una gran figuera, que va subsistir als avatars de la guerra i a l'abandó posterior. L'oncle Robert, el tercer fill, quan va poder tornar de França, va recollir-ne un esqueix que vam plantar al jardí de casa.

Diuen que la història l'escriuen els vencedors i generalment és cert, sobretot si els vencedors saben escriure, perquè, si no, l'escriuen altres. Per tant hem de dir que la història l'escriuen els que saben escriure, però encara hi ha una altra veritat que se superposa a aquesta, una altra condició indispensable, que per escriure i per escriure bé, s'ha de sobreviure.

Ara, aquella figuera ha sobreviscut i continua donant els seus fruits a qui els vulgui abastar. Són figues menudes de coll de senyora, de polpa roja i dolça com la tinta amb què s'escriuen els records llunyans. Espero que menjant-nos-les recuperem, ni que sigui per un moment, la lucidesa d'un temps etern i que els seus fruits il·luminin amb dolçor aquest present de fatal ceguesa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook