És una diada que es fon literalment en el calendari. Antigament la majoria de mares, tietes, cosines i veïnes celebraven la seva onomàstica el quinze d'agost, amb un arròs, un rostit i un braç de gitano. Els joaquims ens ho miràvem amb un deix de melangia, perquè sabíem que el dia setze ningú es recordaria de nosaltres, fins que ens van enviar a l'endemà de sant Jaume, amb les annes, i la cosa tampoc va millorar.
Tot i això, el final de la primera quinzena d'agost era una fita important, les vacances escolars continuaven, però les dels adults no, era l'últim dia en què els grans podien gaudir d'una darrera sobretaula amb cafè, copa i puro, i d'una migdiada llarga, sota l'ombra dels pins. Nosaltres continuàvem jugant com sempre, però la màcula d'un temps finit començava a planar damunt de les nostres consciències.
A partir d'aquell dia, el mar ja no semblava infinitament blau, la sorra de la platja ja no era acollidora com abans i el sol s'anava arrugant, com aquella poma del fruiter que no vol ningú. Els turistes tornaven als seus països més civilitzats amb els seus Ford i els seus Mercedes, els arbres començaven a moure lentament les seves branques per dir-nos adéu i les àvies ens feien menjar tot allò «que hem d'acabar si no volem que es faci malbé».
El quinze d'agost al vespre era un bon moment per començar a mirar de reüll les immaculades llibretes de vacances que descansaven silenciosament sota les pilotes i les tovalloles de bany. A dotze pàgines per dia, encara les podríem acabar abans de tornar a escola i potser ens quedaria temps per a donar un cop d'ull als llibres que ens havíem de llegir durant l'estiu. Era quinze d'agost i, què carai, tot i ser el principi del final, encara no estava tot perdut.
