De viatgers, generalment, n'hi ha de dues menes, els viatjants i els viatjats. Els primers només els veus quan en la seva agenda hi ha programada una visita a casa teva. Et pregunten amablement per la vida. Com et trobes? Què fas? I mentrestant van mirant de reüll el teu cau de bèstia sedentària, amb un deix de complaença discreta. A vegades et responen a alguna pregunta que encara no has plantejat, més que res per no perdre el temps i poder continuar amb el seu etern viatge. De la mateixa manera que arriben, se'n van, deixant al seu pas una estela vaga.

En canvi, els viatjats te'ls trobes constantment. Han recorregut totes les latituds que valia la pena recórrer. Si tu ja hi has estat, ells hi han anat abans i ho han aprofitat millor, i si no hi han estat, evidentment t'ho podies haver estalviat. Sempre aprofiten oportunitats que no pots ni somiar, han viscut més i amb qualitat prèmium, han gaudit de tots els plaers i les aventures del viatge, i en tot cas a un preu més barat que el que et va costar a tu -on vas a parar!-.

El seu lema és «jo ja hi vaig anar fa dos estius». Ho porten gravat a les galtes i no necessiten demostrar-ho, tot i que alguns insisteixen a ensenyar-te les proves del delicte, quantitats incommensurables de fotografies i vídeos que els has de contemplar encara que no en tinguis ganes, perquè la teva obligació és mirar i callar.

Però tant els viatjants com els viatjats s'assemblen en una cosa i és que per molt que canviïn de lloc, no canvien mai d'idees. No es tracta tant de descobrir coses noves com de comprovar que no anaven errats, que tot és com és d'una manera immutable, que si alguna cosa canvia, haurà estat gràcies a la seva presència i que la maleta més feixuga sempre és una maleta buida.