Hi ha gent que reconeix tothom, però que no coneixem personalment. Surten a la tele o els veiem quotidianament en fotografies o en imatges de tota mena. Umberto Eco relatava que una vegada, entrant en un restaurant, va veure assegut en una taula l'actor Anthony Quinn, immediatament es va dirigir cap a ell per a saludar-lo, fins que s'adonà que no tenien cap relació d'amistat, ni havien parlat mai, i va haver de dissimular passant de llarg. Quinn era algú que havia entrat en la seva vida per la porta del darrere, el coneixia a la perfecció, però en realitat era un estrany.
El món està ple de desconeguts, de fet són majoria. Pel carrer quasi tots ho són, i només molt de tant en tant veiem una cara coneguda, algú al qual cal saludar amb un «hola» o un «adéu», en funció de la confiança, del grau de coneixement o de les ganes d'aturar-te i d'enraonar. Però aquests coneguts són una immensa minoria i la resta, simplement, passen a engruixir les files de l'exèrcit de l'anonimat.
De desconeguts n'hi ha de moltes menes, però generalment es divideixen en dues grans categories, els que «et sonen» i els que no. Vull dir que hi ha una espècie de desconeguts que quadren d'alguna manera amb uns estàndards de faccions o de gestos, de maneres de caminar o de parlar, amb algú que coneixes i que et fan encendre el llumet d'alerta per amistositat. El desconegut normal és un ésser anònim, un organisme viu però gairebé transparent, que passa a la vora de les nostres vides sense deixar rastre aparent, els altres són els que anomenem «perfectes desconeguts», o sigui, tots aquells que juraríem no conèixer de res amb completa rotunditat davant d'un tribunal, encara que ens saludin i que ens diguin que eren companys nostres de batxillerat o veïns del barri de tota la vida.
