En una de les seves Lliçons americanes, Italo Calvino explica una de les llegendes que sempre s'han prodigat entorn de la figura de l'emperador Carlemany -Sant Carlemany, diem els gironins-, es tracta d'aquella en què s'enamora d'una jove. Els barons de la cort es comencen a preocupar quan l'emperador deixa les seves obligacions quotidianes a causa de l'obsessió per la noia, que arriba fins a l'extrem que, quan aquesta mor sobtadament, se l'endú a la seva cambra per evitar que l'enterrin.

L'arquebisbe esverat per aquest amor necrofílic demana examinar el cos de la noia i li troba un anell sota la llengua. Quan extreu l'anell s'acaba l'encanteri i l'emperador ordena retirar immediatament el cos de la noia que ja comença a fer pudor, però, a la vegada, s'enamora de l'arquebisbe. Aquest s'adona de la situació i corre cap al llac -de Constança- i llença l'anell a les seves aigües. Des d'aleshores, l'emperador captivat per l'indret ja no és capaç mai més d'allunyar-se de la seva riba.

Com totes les llegendes, aquesta té moltes lectures, però a mi m'ha fet pensar que vivim en un món esfèric, on tot està connectat d'una manera o altra. Cada camí porta a un altre camí, l'horitzó comença i acaba en el mateix indret, i totes les vides són una mateixa vida. Cada dia el sol neix per l'est i es pon per l'oest i tot s'uneix en algun node que acaba pertanyent a la gran xarxa universal, en la qual estem tots atrapats sense remei.

Vivim en un món on cada vegada es fa més difícil sentir-nos individus i poder escoltar les nostres pròpies veus, separades de les dels altres, més enllà del batibull general. Ni tan sols en els somnis, ni en els pensaments estem sols, el món hi acaba penetrant amb tots els seus bagatges. Potser només els bojos poden viure en un món a part, la resta vivim subjugats per l'encanteri que ens lliga fatalment al temps que ens ha tocat viure, a la llengua que ens ha tocat parlar i a l'indret on algú ha llançat l'anell del nostre destí.