Com a bon gironí, sempre m'ha agradat llevar-me ben dematí i gaudir per uns instants del poder dels desperts sobre els que dormen. Entre dos quarts de sis i dos quarts de set els supermercats pakistanesos encara no han obert i els locals nocturns ja han tancat, el món sembla un pa acabat de treure del forn, els carrers estan silenciosos, els semàfors semblen elements decoratius i pots anar per la vorera sense ensopegar-te amb un jutge de l'audiència ni amb un tertulià de moda.

A més, a l'estiu, val la pena aprofitar totes les hores de llum i volar com les orenetes sobre els vius i els més vius. Les idees flueixen sense entrebancar-se amb les espirals d'aire calent que sorgeixen de les maquinàries diabòliques dels aires condicionats, ni amb les defeccions dels gossos, que encara estan per sortir de casa amb els seus amos. Diuen que per pagar i per morir sempre és massa aviat, però, de fet, el que ens fa por no és morir, és anar al dentista i els dentistes no donen hora fins a mig matí.

Marlene Dietrich, malgrat ser berlinesa, també era antinazi convençuda i militant, cantava Lili Marleen als soldats del front i Què se n'ha fet d'aquelles flors? -en alemany- a Israel. Ella sempre deia que els únics amics dignes d'interès són els quals pots trucar a les quatre de la matinada. Suposo que en el meu cas seria un amic molt defectuós a ulls de la Dietrich, perquè a aquella hora jo encara dormo.

Però quan em llevo tot està per fer i res és impossible. Primo Levi, sobrevivent de l'holocaust, relatava en el seu llibre Si això és un home que en el llenguatge del camp de concentració es deia «demà matí» quan es volia dir «mai», perquè ningú tenia la certesa d'arribar-hi. A mi, per sort, m'ha tocat viure en una altra època, en la qual cada matí el constato com una evidència irrefutable, el planeta sembla bonic, les ciutats habitables i civilitzades, i la història de la humanitat un conte de fades.