Vivim en un país d'hiverns suaus i estius extrems. Rarament cau una volva de neu en les nostres reescalfades i mediterrànies ciutats i, malgrat tot, ens entestem a construir edificis i espais, privats i públics, com si habitéssim en un país nòrdic. Gastem el que no tenim en una calefacció que la major part de l'any només és decorativa, mentre els aires condicionats bufen durant mesos i mesos per intentar refredar l'ambient caldejat per un sol que penetra per tot arreu impunement.
Arribats a aquest punt em pregunto, i suposo que no sóc l'únic, si els nostres arquitectes i urbanistes han estudiat a Islàndia, a Groenlàndia o en qualsevol altra «landia» on s'ha d'anar amb trineu a comprar el pa. Aquí ningú es planteja que els nostres estius són saharians? Quan es dissenya un parc ningú pensa que el que buscaran els avis durant més de sis mesos a l'any és un indret on poder descansar a l'ombra?
Aquestes i altres preguntes m'assalten cada dia quan intento barallar-me amb altres vianants per la possessió de la fina franja d'ombra de la vorera o per l'únic banc que han instal·lat en un parc públic sota la frescor d'un arbre, o quan baixo a les caldejades andanes de les estacions i dono voltes -com un indígena pregant al déu de la pluja- sota les aspes d'un solitari ventilador. Potser el problema és que no hem acabat d'assumir el nostre complex d'inferioritat envers altres països més civilitzats, tots ells situats per Déu Nostre Senyor en zones més fredoroses, i els volem imitar en tot, pensant que d'aquesta manera ens civilitzarem per ciència infusa. En altres territoris situats més al sud, han adoptat el lema de «si no el pots vèncer, uneix-t'hi» i sembla que els va força bé. No sé si és el que hauríem d'acabar fent també nosaltres, perquè, suar per suar, val més fer-ho estirat al sofà, oi?
