Una sala d'espera és una terra de ningú, un camp de batalla abans de la batalla, quan els obusos encara estan per arribar. Una sala d'espera és un indret habitat per gent de pas, de mirada buida i ulls inquiets, que, per una raó o altra, ha d'esperar. Sol ser un espai inhòspit, on la llum fa pampallugues i el silenci es cova en l'aire com un núvol de sorra. Una sala d'espera és el tot i res, el Ying i el Yang barrejats com una bola de plastilina a les mans d'un nen inquiet.
Tots hem passat alguna vegada per una sala d'espera, amb una opressió al pit, una remor al ventre o un dolor en el carnet d'identitat, perquè d'una sala d'espera, d'entrada, no se n'espera mai res de bo. A l'altre costat de la porta hi sol haver un metge àvid de receptes, un empleat displicent amb ganes d'acabar la jornada sense problemes, o algú altre que el darrer que vol és veure la nostra cara o escoltar les nostres qüestions.
Esperar en una sala d'espera és un art major, un exercici que els orientals només aprenen després d'anys de pràctica solitària i de meditació profunda. Però nosaltres, acalorats habitants d'un país mediterrani, no ho acabem d'entendre mai del tot. Pensem, generalment amb raó, que esperar és perdre el temps, un temps preciós que podríem invertir en qualsevol altra activitat, pensem que el món espera alguna cosa més de nosaltres que esperar en una sala d'espera.
Potser, de fet, ja està bé així, perquè el Creador no va fer el món a la babalà, i si hi ha sales d'espera per alguna cosa deu ser. Cada cosa té la seva utilitat, fins i tot les mosques juguen un paper en el cicle de la vida i la sorra dels deserts, no per nombrosa i vulgar, deixa de ser convenient en l'equilibri del planeta. Per aquesta raó, quan m'abelleix contactar amb la realitat del meu entorn, visito una sala d'espera, allà se'm curen tots els mals i se m'aclareix de sobte el fins aleshores inescrutable significat de la vida.
