No havia sortit encara el sol, però l'alba era encesa. El Senyar havia permès l'arribada sense entrebancs del vaixell. Era amarrat al pont de Sant Agustí, de manera que la coberta del paquebot es trobava al mateix nivell que el terra del pont. Així el personal podia desembarcar fàcilment per mitjà d'una barana mòbil de recent construcció. Els navegants ja eren desperts. Esperaven a l'aire lleu de la matinada les ordres per tocar terra ferma a Ciutat de X. A coberta hi havia homes sense afaitar, dones amb posat cansat, nens amb els ulls esbatanats, nadons plorant.
Un grup de ciutadans de X els esperava per guiar-los cap a l'Ajuntament primer i després als llocs d'acollida. D'aquesta forma començà el que tantes vegades s'havia demanat sense èxit als qui manaven antany. S'emplenaven la boca de paraules buides i barroques, però ni feien ni deixaven fer. En canvi buscaven els camins del fer res gloriós, sense que ens n'adonéssim. Això sí, gastaven els doblers per a actes on les multituds eren servides amb marxes militars, rengles de soldats marcant el pas, tancs sorollosos i avions en vol rasant. En canvi ignoraven que navegant pel mar venien, a part de quantitats ingents d'haixix, persones que fugien d'inferns sense descripció per mar. Eren arreplegats vius, els que aconseguien ser-ho, en vaixells que no eren volguts enlloc.
Afortunadament, Ciutat de X va fer el que calgué per acollir qui fos, com fos. Per fer el riu navegable el dragaren des de la Gola fins al pont de Sant Agustí. A l'arribada del primer vaixell, fins i tot els germans Granit, els cèlebres restauradors del Jou de Can Queralt, varen oblidar els seus clients internacionals per unes hores i es dedicaren a fer un àpat de benvinguda als nouvinguts. Després pensaven publicar un opuscle explicant el menú a tothom que volgués reproduir-lo. Era un alambinat seguit de plats amb influències africanes, des de les selves tropicals als típics elements culinaris magribins.
Les autoritats de Ciutat de X també eren al pont, esperant els navegants. S'hi veien regidors amb alcaldes de les rodalies, tots brandant els bastons, presidents institucionals amb posat important, prelats mitrats de diverses confraries i religions, alts càrrecs del govern d'ací i d'allí, caps de policia amb uniformes variats i insígnies brillants, professors de la UdX, que miraven amb ulls buits l'escena, personatges dels oficis menestrals, uns amb esquadra i compàs, altres amb ulleres de soldar, altres brandant grans claus angleses... fins i tot hi havia una representació dels Diables del Senyar.
Una banda de músics organitzada per a l'ocasió tocava sons variats acompanyant un cor (fet de l'aglutinació de molts cors). S'oïen cançons mel·líflues, que sempre ens fan plorar. Les campanes de la Seu repicaven alegres, donant la benvinguda als forasters. A mesura que avançava el matí s'arreplegava més i més gent a les dues bandes del pont. Tothom portava barretines de colors variats, tot seguint les consignes dels organitzadors. El color dominant era el clàssic vermell encès. La gernació s'escampava tant per la plaça dels Tres Noms com per la Plateria. Fins i tot havien penjat el Marfà i algú el feia ballar al so del campanar. Els curiosos s'havien ajuntat també pels dos ponts paral·lels. La gent del Senyar sortia a les finestres fent gests amb mocadors de colors vius. Els ànecs, no pas gaire interessats en l'enrenou, nedaven per allí. Una mare ànec aprofitava l'ocasió per ensenyar a volar els seus fills, lluny enllà, cap al Pont de Pedra. Les aus petites s'enfonsaven dins l'aigua, sortien disparades envers l'aire i lliscaven ràpides sobre la superfície del riu.
El vaixell va fer tocar la sirena uns tres cops. El soroll ( Buuuuu! Buuuuu! Buuuuu!) va provocar un silenci total. Més dens esdevingué quan el primer viatger trepitjà el pont. Llavors, veient que acabava de deixar el bot, i que els altres es disposaven a fer el mateix, la gent començà a aplaudir i victorejar. Un rere l'altre els emigrants anaren passant a terra ferma. El núvol de gent va enretirar-se per fer-los lloc sobre el pont. Els Diables del Senyar encengueren els seus estris i un núvol de foc els envoltà, provocant que es fes un espai menys dens al seu voltant. Els nouvinguts s'ho miraven sense acabar de refiar-se'n. Un grup africà, que portava màscares Dogon, començà, seguint el so de diversos instruments de percussió, una dansa ritual que configurava els moviments de l'estel Sírius amb el seu acompanyant, un estel nan blanc. El seguici començà a caminar lentament envers la Casa de la Vila... El dia ja era encès. Les màscares voleiaven com ocells espantats. Alguns no podien amagar alguna llàgrima. Altres miraven cap al cel, que era clar com un ull de peix...
