Diumenge, milers de gironins ens vam sumar a la manifestació de Barcelona per reclamar l'alliberament dels presos polítics, represaliats per la seva participació en l'organització del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Dit així sona molt èpic. La veritat, però, és que per als que fa més de 6 mesos que són tancats, per a les seves famílies i per als seus amics, l'agressió del jutge Llarena té molt poc d'èpic. A Barcelona hi vaig anar en autobús, còmodament assegut. Vaig menjar un entrepà boníssim, i vaig fer la típica canya fresqueta en una típica terrasseta barcelonina, regentada pels típics xinesos. En acabar vaig fer la migdiada de tornada, amb la bossa plena de gadgets del dia: llaços grocs d'alumini, samarretes amb frases ocurrents per a la família, i un pin que reclama la llibertat dels presos polítics, que he de mirar ben bé on me'l penjo perquè no em foradi la samarreta. Cap dels presoners, ni cap dels exiliats, va tornar a casa. Ni van fer cap cervesa fresca. Ni tenen més roba ni més gadgets que els que els seus carcellers els deixen tenir. Ja sé què em direu que si tant em molesta, demani que em fotin a la presó. Quants estem disposats a anar a la presó per les nostres idees? En un moment d'eufòria, potser, la majoria. I deixar de cobrar dos o tres mesos? O quatre? I deixar de fer canyes fresques o de planejar vacances? Seríem capaços de veure com la nostra família pateix o les passa magres per defensar les nostres creences? Quin preu estem disposats a pagar per defensar les nostres idees? I quant val la independència del nostre país? Una aturada general d'un dia? De tres dies? D'un mes?

Mentre tornava a Girona còmodament, hi pensava. I abans d'anar a dormir en llibertat, vaig pensar que els empresonats hi eren perquè els vaig demanar que jo volia la república independent de Catalunya. I me'n vaig adonar de com havien canviat les manifestacions. Ara ja quasi no cridaven «in, inde, independència». Ara bramàvem «llibertat presos polítics». Que bé que ho han fet aquests espanyols! Qui els va parir!