El dia 1 d´abril de 1918, el llavors bisbe de Girona, Francesc Mas, va inaugurar la residència de capellans Bisbe Sivilla, situada en els antics terrenys de la Bohiga d´en Pasqual, al barri de Vista Alegre de la ciutat. Des de llavors, aquest espai, tranquil, lluminós i a dues passes del centre de Girona, ha esdevingut el punt de retirada dels sacerdots que es fan grans o que estan delicats de salut. Aquesta setmana han celebrat el centenari de la institució amb una celebració presidida pel bisbe, Francesc Pardo, i també han editat un llibre commemoratiu escrit per mossèn Joan Marquès i Suriñach.

A la residència hi viuen actualment 30 capellans, tenint en compte que des de fa quinze anys també tenen delegacions a Banyoles i Olot, amb sis residents cadascuna. «Aquí fem vida de família», assegura mossèn Josep Maria Jordà, director del centre des de fa quinze anys. Una vida en família que s´articula partint de la base que els residents -que superen majoritàriament els vuitanta anys i molts d´ells en tenen més de noranta- estan molt acostumats a haver viscut sols a les seves rectories, i que per tant estan avesats a anar a la seva. «Aquí no hi ha manaments, només insinuacions de com s´han de fer les coses. No volem manar, sinó ajudar», assenyala mossèn Jordà.

El dia a dia al Bisbe Sivilla s´assembla al d´altres residències, però també compta amb algunes particularitats. Els esmorzars se serveixen entre les vuit i dos quarts de deu del matí, i a les deu hi ha la concelebració de l´eucaristia. Els mateixos capellans s´organitzen i fan torns per a celebrar-la. N´hi solen assistir una quinzena, ja que alguns encara es troben en actiu i tenen responsabilitats en parròquies. A dos quarts de dues es dina i al vespre, mitja hora abans de sopar, aquells que ho desitgen van a resar el rosari, tot i que en cap cas hi ha obligacions.

La resta del temps el solen passar a les seves habitacions individuals, on llegeixen, veuen la televisió o, sobretot, utilitzen Internet. Segons explica la sotsdirectora del centre, Rosa Pararols, naveguen per la xarxa per seguir l'actualitat o per escriure als seus amics, que en alguns casos són antics companys del seminari amb qui han pogut recuperar el contacte gràcies a les noves tecnologies.

«A la que falla Internet, tots criden», explica, somrient, Pararols. Això sí, quan hi ha partit del Barça o del Girona, tots es reuneixen per veure´l a la televisió de la sala gran, que té una pantalla molt grossa. En alguns casos, la residència també els serveix per recuperar velles amistats, ja que coincideixen capellans que es coneixien de joves i que feia anys que no es veien.

Com que la majoria de capellans tenen poca família -alguns compten amb germans o nebots, però en d´altres casos no els queda ningú-, són els mateixos treballadors del centre els que exerceixen com a tal, i entre altres coses els acompanyen al metge.

«Els fem una mica de família, volem que se sentin com a casa», explica Pararols. Per aconseguir-ho, compten amb un equip de dotze persones que fan torns dia i nit perquè als residents no els falti de res. També són ells els que s´encarreguen, quan arriba el moment, de gestionar totes les qüestions relacionades amb els enterraments. «Tenim la consciència tranquil·la que no hem deixat cap capellà a l´estacada, i que sempre hem estat amb ells fins al final», assegura mossèn Jordà.

Per a celebrar aquest centenari, dimecres passat va haver-hi una missa amb el bisbe Pardo, que en la seva homilia es va mostrar molt agraït als bisbes que van fer possible la construcció de la residència, als seus benefactors, als que l´han dirigit i a totes les persones que hi han treballat o col·laborat, així com als preveres que hi han residit per la seva confiança.

D´altra banda, el llibre commemoratiu escrit per mossèn Joan Marquès es pot trobar a la llibreria del Bisbat i a diverses parròquies. En ell, Marquès repassa la història de la residència -ideada pel Bisbe Sivilla- des dels seus orígens fins a l´actualitat, tot recordant per exemple que durant la Guerra Civil l´exèrcit republicà es va apoderar de l´edifici i que va ser ocupat com a habitacle de militars fins que es va acabar el conflicte. També fa un repàs al funcionament de la institució i a les persones que l´han fet possible.