08 de abril de 2018
08.04.2018

CARTA DE David de la Llave, company de la víctima mortal:

09.04.2018 | 06:30

Avui fa 2 anys, 2 mesos i 8 dies que m´acomiadava per darrer cop, sense saber-ho, de la Laura. També era un divendres.
Aquell dia va ser el final d´un futur, de promeses, de viatges per fer i de moltes coses que no passaran.
Avui, ara, mentre escric, deu estar començant el judici que ha de jutjar qui va causar-li la mort. I tot plegat ja no importa gaire, perquè sigui quina sigui la condemna, el pitjor càstig el portem la Laura i nosaltres. La condemna d´aquell conductor sense penediment serà temporal, però la nostra pena durarà per sempre.
I sí, al final converteixes en costum dur-li una rosa vermella cada dues setmanes. I t´acostumes que gent plena de bones intencions t´expliqui el tòpic d´«aprendre a conviure-hi». Però pocs saben què passa després que t´acomiaden, quan es tanca la porta. Al final queda un silenci, un forat immens, uns dies que són un glop agre a cada segon. Queden paraules que dius i ningú escolta, el llit buit, l´ombra al sofà. I cada cop que hi ha un cel blau intens, no puc evitar pensar el mateix: «Fa un cel massa blau sense tu».
Potser sí que aprendre a conviure-hi, no és res més que una tristesa abrupta cada cop que comença a dibuixar-se un somriure.
I penses també en la seva fillola, que farà 9 anys, fent preguntes o dedicant-li dibuixos. I en la neboda, de 8, abraçant-te amb més força i durant més estona que altres vegades perquè ha vingut a casa vostra i ha vist fotografies de la Laura. O la neboda més petita, que tan sols tenia mesos quan va succeir, i el fill de la seva cosina, que no havia nascut, i se t´ofeguen els ulls quan penses que no en tindran records.
Tant de bo la justícia faci la seva feina, tot i que un no sap si vol justícia o venjança. Però sí sap que el que més es vol, l´única cosa, no es pot tenir. A canvi, et queda la insuficiència d´imatges i records. I un amor i una enyorança enorme que no t´abandonen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook