Ja tenim el mes de gener enganxat als vidres de la finestra i fent ganyotes, l'anell del temps va girant, els dies ja no van a pas de pardal sinó a pas de dimoni i han clavat un clau més a l'altar de Minerva. Tal dia com avui, Juli Cèsar va creuar les aigües fredes del Rubicó, un riu que baixava dels Apenins cap a l'Adriàtic i separava la província romana de la Gàl·lia Cisalpina. Aquell dia Cèsar va pronunciar allò de «la sort ha estat llançada», que en el llatí perceptiu de l'època sonava més o menys com Alea iacta est.

Els anys han passat, l'altar de Minerva, si encara existís, seria un manyoc de claus rovellats, però encara hi ha rius per travessar i decisions que ens costa prendre. Cèsar -el Cèsar de Shakespeare- deia que «el mal que fan els homes viu molt de temps després d'ells i, sovint, les bones accions queden enterrades amb els seus ossos». Potser per aquesta raó costa tant decidir-se i les pàgines de la història estan plenes de maldats i de mentides.

En els índexs onomàstics dels llibres d'història contemporània hi regna Adolf Hitler, per sobre de tot i sense competència, i els altres, els que es van dedicar a combatre'l amb les fràgils armes de la raó, amb prou feines treuen el nas en alguna nota a peu de pàgina. Probablement passarà el mateix en les pàgines que ja s'estan escrivint sobre la història dels nostres dies. Tots els que es dediquen amb cos i ànima a la mentida i a l'odi contra Catalunya ja tenen reservat un espai d'honor.

Potser estaria bé passar la rella per aquestes pàgines, tan vistes i tan consultades del corpus historiogràfic, i posar cadascú al seu lloc. En una columna els bons i en l'altra els dolents, els que han construït ponts i els que els han destruït, els que han lluitat pel país i els que s'han posat del costat dels agressors, els que mai han cregut en la violència i els que han desfermat tots els dimonis. Potser sí, Cèsar, el secret de la grandesa consisteix a saber separar el poder de la consciència.