Sempre que m'han preguntat allò de «quin llibre t'enduries a una illa deserta?» -i m'ho han preguntat més d'una vegada- he respost que triaria el Diccionari de la Llengua Catalana, perquè en ell s'hi contenen tots els mots i per tant totes les històries que es poden conformar en la nostra parla. Per molt que ens pensem el contrari, sempre anem escassos de paraules, no acabem mai de trobar l'adjectiu o el verb adequat perquè la realitat és complexa i canviant.

Però hi ha dies que ens llevem amb un alè de paraules a la boca que intentem ordenar de la millor manera que podem. Sense anar més lluny, jo avui he expectorat diversos qualificatius que s'enganxen al paladar com si fossin mucositats infectades de pus. He repetit sense parar la paraula «miserable» en el seu sentit més plural però després n'han seguit d'altres. Miserables, abjectes, vils, repugnants, indignes i menyspreables, tota una sèrie d'adjectius que ja no m'han abandonat durant tot el dia.

En aquests darrers temps, si alguna cosa he de reconèixer als que ens governen des de Madrid -i els seus còmplices-, és que ens han inspirat i ens han esperonat. Quan ja no teníem més paraules, ells ens han ajudat a trobar-les, quan defallíem i estàvem a punt de caure, ells ens han despertat amb ràbia. Mesquins, malvats, vils, indignes, infames, detestables. No ens han fallat mai, sempre hem trobat el sinònim corresponent, el mot que els descriu i els retrata.

Vivim en temps de guerra, és una guerra europea del segle XXI. No es lluita amb armes de foc i no intervenen grans exèrcits, però és una guerra total i no hi ha lloc pels matisos ni pels detalls, tot és absolut i contundent. El camp de batalla és l'economia, la justícia, els mitjans de comunicació i la tecnologia. Tots en som víctimes, però també en som soldats, lluitem amb les armes que podem. A mi m'ha tocat lluitar amb les paraules. Detestables, maleïts, corromputs, males bèsties... miserables, miserables, miserables.