Fa uns dies un conegut corregia la meva afirmació emprenyada que no semblava que visquéssim en un estat laic. La seva correcció precisava que efectivament no vivim en un estat laic, sinó aconfessional. La semàntica sol ajudar a esmenar la manca de precisió de les nostres afirmacions, sovint. Però poques vegades afina a l'hora d'adreçar les intencions.
Laic o aconfessional hauria de definir que vivim, per llei, en un estat lliure de la dependència religiosa en la vida pública. O com definia Stuart Mill, «del dret a la dominació espiritual». Professar, practicar o creure en una religió és un dret fonamental. Exactament igual que el de ser ateu, gnòstic o descregut. La preferència de la majoria o el costum de la tradició converteixen el dret individual en una norma no escrita per a tota la comunitat? Si és així cal acceptar, doncs, que la majoria té dret a imposar la seva preferència i convertir-la en un dret comú? Quan mirem les imposicions religioses sobre la vida quotidiana a altres països de majoria no cristiana, l'ocupació de l'espai comú en manifestacions de caire religiós, ens semblen accions folklòriques, exòtiques, eclèctiques? Sovint titllem de fanàtics als seus participants, d'extremistes als seus defensors i de fonamentalistes als seus teòrics; especialment quan diuen governar gràcies al seu deu. Si fa no fa semblant al que fa quaranta anys mal comptats passava aquí, que aquell senyor baixet i de veu aflautada era l'amo per la «gracia de Dios».
Segurament caldria trobar una paraula precisa, que no fos laic ni aconfessional, per definir un «estat» que rep a figures religioses ensangonades a les portes dels ajuntaments, bloqueja carrers de la vida civil en nom de la tradició religiosa i inverteix fons de l'erari perquè la que es creu que és la religió de la majoria pugui manifestar la seva vocació públicament. Si en comptes de la d'aquí fos la dels d'allà tothom posaria el crit al cel. Al seu cel, és clar.
En tot cas, ara ja no n'hem de tornar a parlar fins l'any que ve. Gràcies a Déu.
