Vivim en un món de primaveres que s'encavalquen, de cels que ens donen pluja només al seu caprici i de rellotges que s'avancen i que reculen seguint les estranyes lleis de la burocràcia. Ens va costar déus i ajuda convertir el llatí pompós dels sacerdots i dels notaris en una llengua que entenguessin els fusters, els traginers i els pagesos.

Vam haver de xiuxiuejar-la de nits en la blana quietud dels bressols i en la insondable foscor dels boscos. Era com una espelma fràgil que cremava amb el combustible de molts alès.

Però, de mica en mica es va anar infiltrant entre nosaltres el castellà de la Meseta constitucional, la parla sorruda dels manaires, l'eixut discurs dels magistrats i l'infeliç idioma dels ignorants.

Gent de vi ranci i d'olives farcides van imposar-nos la cantarella de la llengua bífida. En deien bilingüisme, però era simplement una trampa per acabar amb la nostra llengua, un excés de vocals i de pronoms febles que feia nosa a l'esperit nacional-catòlic de l'imperi i també al jacobinisme del país de les llums.

La llengua de Fabra ha quedat arraconada exclusivament en l'àmbit de les escoles i els nens quan surten al carrer parlen en la mena de patuès foraster que els inculquen des dels mitjans de comunicació, una llengua que no és d'integració sinó d'exclusió.

És la llengua del gamberrisme, de la injustícia, de la intolerància i del genocidi. És la llengua que remuga encara la calavera del Valle de los Caídos quan, de nit, surt a contemplar el seu reialme.

Als darrers catalans potser ens quedarà el consol de veure com a l'infern únicament s'hi utilitza l'anglès del Ku Klux Klan. En aquest infern que tant agrada als rockers i als motoristes, i on anirem a parar la majoria per una raó o l'altra, s'hi bandejarà qualsevol altra llengua, començant per la borda parla del senyor Aznar i acabant pel polit gavatx del candidat Fillon. Tants imperis, tantes lleis per res i, a més, els pocs que acabin anant al cel ja saben que allà la llengua oficial sempre serà el llatí preconciliar de l'Opus Dei.