Sovint, en calent, no som massa conscients de les coses que ens uneixen a les persones i fabriquem excuses amb les coses que ens separen. Durant molt temps he insistit en les coses que em separaven ideològicament amb la Núria Terés més que en les que acabàvem coincidint. I s'ha de ser imbècil per esperar la seva desaparició sobtada i injusta per fer inventari de les coincidències. I adonar-se que moltes vegades el destí pel que es lluita és el mateix però senzillament s'opta per camins diferents.

Em vaig discutir molt amb la Núria. En algun moment ens vam dir de tot. Bàsicament perquè es feia una defensa apassionada dels principis i les posicions. I aquesta és la clau de volta, crec, per comprendre la manera com la Núria feia les coses: la passió. Sentia passió per la forma com veia el món i com volia que fos el món que deixaria als seus fills. Però també als fills i filles dels altres, entossudint-se en una educació millor i feta a mida a les necessitats de cada nena i nen.

Passió per un poble pel que es va barallar amb qui fos que gosés qüestionar-ne els drets històrics i el futur merescut, malgrat ara ser un barri assimilat per Girona. I des de l'Ajuntament va decidir combatre les desigualtats de tots els barris de la ciutat, ja fos assumint els riscos del govern, ja fos tensant el risc dels qui governaven. Amb passió parlava de la seva bicicleta tunejada ultra-sexy i de la necessitat de veure la ciutat pacificada de cotxes, més verda i enfocada a les persones. Apassionadament parlava de la seva família, i es convertí en peça clau per mantenir-la en un bloc unit, compacte i somrient.

Vist en perspectiva crec que el seu camí no estava gens malament. Gens. I de vegades, els camins aparentment oposats no són altra cosa que el resultat del grau de passió per la vida. Quina enveja!

I un apunt final: què coi costaria valorar-nos en vida i no esperar a que ja no ens podem dir les coses?

Contra l'atzar de la biologia no podem fer-hi res. Però contra fer l'imbècil sí.