Els antics pobladors de la plana gironina eren caçadors-recol·lectors que es passejaven amunt i avall fent les coses que s'estilaven en l'antigor més antiga. No tenien amos ni déus, tan sols creien en l'ànima de les coses i dels animals. Cada pedra, cada arbre i cada mamut tenia la seva animeta i els homos gerundensis ho celebraven cada dia rostint alguna cosa al Puig d'en Roca amb la tecnologia de l'època.

Quan va arribar la revolució agrícola, van començar a treballar de veritat. No tenien temps, cada dia, de celebrar festetes i només deixaven l'arada per adorar els déus de cada casa. Tot aquest caos es va acabar amb l'arribada del cristianisme i els sacerdots van decidir que la festa grossa seria per sant Narcís, que era quan els rius anaven plens i tampoc era qüestió de passejar-se pels camins forans amb tota la fullaraca que anava caient.

Des d'aleshores la tardor és l'època per excel·lència de la ciutat dels quatre rius. Més enllà dels tòpics, i de les seves primaveres, que també les té, podem dir sense avergonyir-nos que Girona a la tardor és una ciutat extraordinària. Els volums i els colors llueixen amb la mateixa esplendor de ciutats amb molta més anomenada, sobretot a hora baixa, i els carrers s'omplen amb remors de vida inusitats.

És innegable que Girona és una ciutat viva, més enllà del que pensem alguns dels seus més sorruts ciutadans. Girona és una ciutat plàcida on paga la pena de viure. Probablement per aquesta raó, quan arriba el dia de sant Narcís i sobretot la gran diada de Tots Sants, els gironins més agraïts decidim anar a algun lloc ben remot per deixar pas a tota la gernació de forasters que decideixen gaudir, amb tota la raó del món, de la nostra entranyable ciutat.

Benvinguts al Temps de Fires!