Vivim en una societat anònima. Cadascun de nosaltres és un ésser anònim, que camina pel carrer sense pare ni mare. Cada vegada que entrem en una sucursal bancària per sol·licitar qualsevol cosa ens demanen el carnet per acreditar la nostra identitat i la declaració de la renda per poder comptabilitzar la nostra solvència, ens demanen un certificat de penals per contrastar la nostra honorabilitat i una fe de vida, no fos cas que ja hàgim ingressat en el club dels zombis.

Vivim en una societat anònima, però ara resulta que les nostres dades cotitzen en borsa. Tot allò que anem deixant per internet, com molles de pa pel camí, algú ho va recollint i després ho ven com un pa sencer. Quan els convé no saben res de nosaltres i quan sí, resulta que ho saben tot. Constantment sentim l'alè de les agències internacionals d'intel·ligència en el clatell. La CIA, el Mossad, l'MI16 o el CNI, tots estan a un clic de les nostres dades personals.

Tot es compra i tot es ven, però en grans paquets, a l'engròs, la informació a la menuda ja és una altra cosa, sobretot si ets tu qui la necessita. Només cal trucar a un número d'aquests que se suposa que ho saben tot per quedar-te amb l'auricular enganxat a l'orella i bandejat d'un costat a l'altre sense obtenir mai una resposta clara. Quan convé, la societat anònima esdevé societat limitada.

Perquè això de la informació va per classes i per barris, la informació, com la riquesa, està en mans d'alguns només, i tot i així la poca informació que tenim els pobres la regalem en les xarxes socials, som així de generosos. A qui pot interessar el que hem menjat avui per dinar? No ho sabem, però nosaltres, per si de cas, ho esventem als quatre vents amb foto inclosa i, ara que hi penso, potser fem bé. A veure si al final tot peta per excés, com en una mena de Grande bouffe de la informació.